últimes pistes invisibles

Ja falta molt poc per les 12h de la nit. L'hora màgica en la que els blocaires invisibles aniran deixant els seus regals.

Per tant donaré unes pistes bastant clares.

La meva blocaire invisible ha participat a la roda poètica dels Personatges Itinerants i viu al Baix Llobregat.

Ho sabeu ara?

Comencem el 2010

El 2009 se’n ha anat i ha començat el 2010.

El 30 de desembre vam agafar carretera cap a l’Empordà. Després d’uns dies de trobades de família, altres d’estar solets al pis de Badalona, compres per la gran ciutat, el sopar dels Innocents amb els amics, una passejada per la Conreria, anar al cinema a veure Millenium 2... ens esperaven uns nens que cada cop són més grans. Ja teníem ganes de veure’ls.

El dia 31 era el dia de l’home dels nassos. Com acabaríem l’any? Sopar amb els avis i els nens a casa. Música, antifaços, serpentines i barrets per fer una mica de festa després del raïm.

A la tarda, vam improvisar una petita sortida amb el petit Wow. En Wow junior va decidir quedar-se a fer deures. Nosaltres tres vam anar fins a la pineda d’en Gori de Palamós. Només hi havia un cotxe que ja marxava. Quina diferència amb l’estiu on és plena de gom a gom.Tot i que segons expliquen, a les nits d’hivern s’omple de cotxes de parelles apassionades.

Vam anar caminant pel camí de Ronda fins cala Salguer, ells volien trobar boniques petxines o pedres per a fer manualitats. Només ens vam creuar amb una parella d ’uns cinquanta anys però amb la mirada enamorada d'uns de vint. Qui ha dit que l'amor és només cosa de joves?

Les casetes de cala Salguer eren tancades, amb les barquetes aparcades al davant. Ningú volia acomiadar dins seu l’any? O arribarien més tard?Trobo que seria un cap d’any ben romàntic. Sempre i quan hi hagués una bona llar de foc dins. O deixant romanticismes de banda, almenys una bona bona estufa. Musiqueta, cava...

Les onades es gronxaven dolçament. Una imatge molt més agradable que la de feia quasi un any després del temporal de Sant Esteve. El sol es reflectia en la mar mentre anava camí d’amagar-se. El vent de garbí feia moure’s les branques dels arbres de darrera les barraques, semblava que volguessin saludar desitjant-nos bon any. Em deleitava captant amb tots els sentits olors, imatges, sons. El tacte de les pedres rodones. Tenia ganes de cantar, no massa fort, però em va venir al cap "I could have danced all night" de "My fair lady".

No portàvem càmera. Per això us he penjat una foto d'en Wow de farà tres anys. Era també, hivern però més avançat, potser febrer. I era matí, per tant la llum del sol no era la mateixa, però adaptant tot una mica us podreu fer una idea del moment.

Un parell de famílies estrangeres van interrompre l'escena. Un nen petit llençava pedres mentre la mar li somreia, i el seu avi immortalitzava les imatges en la càmera de vídeo.

Un bonic passeig per acabar l’any.

El dia 1 vam dinar en família de nou. Van venir també la nebodeta i els seus pares. Vam posar de nou les tovalles nadalenques, les espelmes decorades, les copes de cava.

I a la tarda, per començar l’any : Avatar! Com ens va agradar! Era llarga però va passar volant. Crec que hi ha una mescla d’uns quants bons ingredients. Els efectes especials són genials. I bé, em va agradar la força de la natura. No ens en adonem de com maltractem el planeta! També em va agradar la força de l’amor, que no enten de races. Clar que potser algunes estones eren massa violentes. No sé si l’heu vista, però per nosaltres quatre va ser un bon començament d’any.

I avui, bàsicament podríem dir que m’he dedicat a anar llegint el blog de la meva blocaire invisible. Crec que mai havia llegit cap post seu, i m’està agradant descobrir-la, i a veure si acabo de trobar un regal especial per a ella.
Deia que no publicava sovint, però els seus posts són tan intensos que si escrivís cada dia podria provocar la síndrome de Stendhal.

Em toca donar més pistes, però encara no vull descobrir-me. No és el primer cop que participa en el blocaire invisible. Ha participat en les Històries veïnals i el Cadàver exquisit. Va escriure un relat pel “De calents i contents” del Veí. Se’n surt exitosament amb poesia i amb la narració. Ens mostra algunes fotografies seves. I prou! Que n’he donat moltes.

Fulles de tardor

I com cada any, la tardor s'emporta les fulles dels braços dels pares arbres. Els arbres se senten tristos quan del verd passen al vermell i després cap a tons marronosos, fins que s'assequen i es van desfent amb la humitat de la pluja, la gelor de l'hivern o la neu les cobreix.

Però els arbres saben que tornarà la primavera, i seran plens de joia quan petites fulletes verdes neixin dels seus braços.

La vida és estacional, i en general plena de cicles. Quan ens assequem, millor deixar pas a les noves fulles verdes.

No és ben bé el mateix, però cada any fem el blocaire invisible. Ara passarem uns dies emocionants pensant regals i deixant pistes. Sabem que s'acabarà per Reis.Però al proper desembre podrem tenir-ne un altre (si els nostres incansables organitzadors no desisteixen). I així aprofito per donar alguna pista. Anava a donar només una. Volia dir que la meva blocaire invisible no és de les que publica cada dia, ni dia sí dia no. Però al dir això, n'he dit dues. Qui serà?

Sensació de Nadal

Començava desembre, era ja dia quatre, i encara no havia notat la presència del Nadal. Tímidament l'havia percebut a Mercadona però a cap lloc més havia trobat signes nadalencs. Potser havia començat el bombardeig d'anuncis per la televisió però com quasi no la veig...

Al meu carrer de Badalona mai hi posen llums, no havia rebut cap postal de Nadal, i a data d'avui només n'he rebudes dues (clar que jo tampoc n'he fet cap. No trobava les que havia comprat a Anglaterra)

A la Rambla de Poblenou, feia poc que havien tret els llums de festa major. Portaven des de setembre apagats, penjats esperant un altre destí. I els llums de Nadal aquest any no arribaran a la Rambka. Segons m'han dit, els comerciants amb la crisi no poden pagar-los. I pensar que alguns anys fins i tot sonaven nadales... Però ens conformarem amb un galet lluminós a la rodona de Rambla - Pujades. Estan a altres punts de la ciutat, segur que els heu vist en directe o per internet.


I aquell primer divendres de desembre anava al Liceu a veure Il trovatore. Com vaig fer alguns encàrrecs, vaig agafar el metro fins la plaça Catalunya. Vaig agafar les escales mecàniques de la sortida de Passeig de Gràcia fins dalt, i fora tot respirava Nadal. El Passeig de Gràcia ben il·luminat. Els llums de Pelai amb cercles.Tots els edificis tenien els seus llums. Com el del Triangle amb els seus estels blaus (la foto és d'una amistat meva) Es cert que els edificis carregats de llums excessivament els trobo horteres, però uns llums ben posades m'alegren el dia, em fan retornar la il·lusió de la nena que li agraden els Nadals.

Em va encantar baixar per la Rambla contemplant les branques amb llumetes blaves, i veure com algunes llagrimetes blaves baixaven.

Mireu aquest post de la Rita i tindreu mostra d'alguns dels llums.

A la sortida del Liceu els llums de les Rambles estaven apagats. Hem d'economitzar. Però vaig passar per davant l'ajuntament i vaig veure de lluny el pessebre. A veure si aquesta setmana que la feina em porta per allà, aprofito per passejar per Santa Llúcia.

I després vaig agafar el cotxe. Els llums de l'autopista s'apaguen passat Granollers. Els fars del meu cotxe la il·luminaven junt amb el meu cor nadalenc. Música dels vuitanta i anar avançant fins els braços de l'amor.
Sortida Vidreres, l'autovia també fosca. Platja d'Aro, carretera. Calonge. I en una corba vaig distingir el campanar il·luminat de Palamós. Des de que el vaig veure per primer cop, em va robar el cor. Queda tan bonic i elegant!

I amb la imatge del campanar vaig sospirar: El Nadal ja ha arribat!

I ara ja no ens em podem escapar. Les cases i les tendes decorades. Sopars i aperitius diversos. Tothom et desitja bones festes i aprofiten per petonejar-te.

Però a mi em fa gràcia. Els blocaires juguem a ser invisibles i fer-nos regals. Altres fan de figuretes de pessebre, miraré si puc ser algun personatge (m'imagino que la Verge Maria ja deu estar ocupada. Jo com que tinc experiència en aquest paper).
La nit de Nadal veurem cagar el tió a la neboda. Amb els nens s'haurà de fer més tard perquè estan amb la mare. El dia de Nadal i per Sant Esteve dinars familiars. Veuré als cosins, alguns fa temps que no els veig. Acabarem cantant nadales. Som una família musical.
El 25 nit a veure l'obra de Nadal.
I el dia 28, amb els amics el sopar dels Innocents.
I el millor de tot, uns dies de vacances i relax.

El secret

I arriba la confessió del secret que us vaig dir que era inconfessable.

Pitjor que tenir un blog? Em va preguntar la Carme. Doncs sí, pitjor perquè és entretingut, una mica creatiu segons com es miri, però en el fons és mecànic. Hi ha interrelació virtual amb altres persones, però sempre són semblants: fer-se regals, ajudar-se o fertilitzar-se.

Arribats a aquest punt del text, alguns pensareu que m'he begut l'enteniment. Ara em vaig fertilitzant amb gent diversa? Noooo, només amb els meus veïns, els veïns de farmville. I de fet no els fertilitzo a ells, fertilitzo les seves terres.

Ara ja ho he dit. Sóc una de les moltes persones del món enganxades a farmville, un joc del facebook.Perquè crec que una mica enganxada estic. M'agrada anar plantant i recollint blat de moro, girasols, patates o cafè. Munyir les vaques, recollir els ous de les gallines ... ocupar-me de tot el bestiar. Fins i tot hi tinc elefants! I les meves palmeres, les figueres, els cireres, tan vermells!

Tot va començar perquè veia amics que hi jugaven. I vaig apuntar-me al joc pels nens d'en Wow. I ara sóc jo la granjera feliç. I tots els neighbors que hi tinc (perquè el joc està en anglès. Almenys em culturitzo una miqueta). Excompanyes d'escola, companys del cor i de teatre ens intercanviem regalets per la granja i som ben feliços!

Doncs ara ja està, ja ho he dit. Admeto tota mena de comentaris al respecte, però per entendrir-vos us penjo unes fotos de la meva granja.

Boira

La ciutat està emboirada, qui la desemboirarà?

Ahir al vespre Barcelona semblava Londres. Tanta boira hi havia que el director del cor ens va saludar amb un "Good night".

Vaig sortir del metro de Poblenou a quarts de nou, i em costava de veure en la distància. Vaig pensar que no fos culpa de les ulleres no actualitzades que porto, doncs el meu ull dret porta un parell de dies protestant quan em poso la lentilla. Això va provocar que a la revisió mèdica de la feina, dilluns, em preguntessin dos cops quant temps feia que havia anat a l'oculista. La maleïda lentilla distorsionava si les o de la pantalleta estaven obertes per dalt o per la dreta. Jo parpallejava, però totes les o em semblaven iguals. Acaba la revisió vaig decidir passar-me a les ulleres fins a nova situació.

El meu cap va deixar de pensar en les lentilles per fixar-se en el terra. Era ben moll, i quasi rellisco. Vaig pensar que si queia em trencaria les ulleres. Ais, les lentilles que no es trenquen, no cauen, que no s’entelen...

L’aire xop anava humitejant-me , mentre feia passes fermes per no caure. La idea d’un post boirós va aparèixer per la meva ment.

Boira a la ciutat i boira al camp. Ahir la boira em va acompanyar de bon matí mentre conduïa per l’Alt i Baix Empordà fins Figueres. La boira no em va deixar contemplar bé les obres que estan fent passant Verges. Algú m’havia comentat a l’estiu al respecte “què estan fent al meu Empordà?” Els cotxes i camions anaven lents entre ratlles grogues pintades al terra i noves rotondes.

Boira a l’ambient i boira al meu cap. Unes boires que m’han apartat de Blogsville. El meu perfeccionisme preparant-me la feina. Un projecte presentat i finalment acabat amb notable. Ja tinc un altre títol en prevenció. Canvis bons per en Wow, però també nervis. I un secret inconfessable, que segurament acabaré explicant-vos, m’han allunyat de vosaltres. Tinc ganes de llegir tot el que heu escrit. Però tampoc no tinc tot el temps que voldria encara. I a part, està la meva nova afició inconfessable. Hauré de llegir els posts endarrerits per Nadal.
I parlant de Nadal, esteu al davant de la Verge Maria. No m’he tornat xalada en aquest temps, tranquils. No m'he fet de cap secta.Tampoc estic prenyada i tracto de dissimular. Seré la Verge Maria a l’Estel de Natzaret(com els pastorets)... Alguns pensareu que potser no sóc tan joveneta com caldria pel paper. Però aquest serà un Estel de Natzaret diferent que farem com a lectura dramatitzada. Tot ha estat fruit d’una “revolta” de dones. A l’ original Estel de Natzaret pocs papers de dones hi ha. Doncs a la nostra lectura totes serem dones. Fins i tot Satanàs o Sant Josep. I això no són boires, són il·lusions.

Ahir, quan va acabar l’assaig del cor a mitja nit, ja no hi havia boira.

IMMENS

Si mireu el títol del post, alguns pensareu que la tardor em fa posar filosòfica. Potser esperareu que em perdi en la immensitat de l'univers i en la infinitat del temps i acabi arribant a conclusions sorprenents.


Alguns més fantasiosos podrieu pensar que ara em dedicaré a presumir de l'immens xalet que m'he comprat amb la primitiva que he guanyat. I segur que ja penseu en la festa d'inauguració. Ja m'agradaria, eh? Però ni mini xalet ni xalet immens. Ni tampoc la primitiva. Però si algun dia em toca, ja ho celebrarem.



Els irònics, encara amb la idea al cap de la primitiva, la de "unga, unga", podrieu pensar que m'estic referint a l'immens cul d'algú, i que a partir d'aquell cul, criticaria la seva malvada portadora perquè és l'arpia de la meva cap, o la bruixa de la veïna que em molesta o aquella amiga que em va fotre el ligue d'adolescents... Però per sort o desgràcia els i les que conec amb culs immensos tenen grans cors. I mai confondré físic amb ànima.



Parlar de la immensitat de la univers ens acosta al tema, doncs us vull parlar d'una obra de teatre que ells mateixos descriuen així





"La capacitat imaginativa i creativa de l’ésser humà és gegantina.
I què hi ha més gran que l’univers?
Fent un paral·lelisme entre l’univers i la imaginació, podem afirmar que tots i cada un de nosaltres tenim un univers al nostre interior.






IMMENS és un viatge per aquest univers."













També és immens el seu treball de creació, l'estètica creada amb muntatge, llums ,vestuari i la cançó final. Immens el treball de l'equip directiu, i immens el treball dels tres actors dalt l'escenari cada nit. Però no us preocupeu, l'obra no és infinita, dura una hora i vint. Una bona estona on el somriure apareixerà als vostres llavis tot sovint.

Què ens expliquen al dossier de la seva web?

"Tres treballadors d'un magatzem de dipòsit són adduïts previ avís per una companyia de viatges espacials. Els tres han estat seleccionats per participar en un viatge al darrer dels planetes del que s'anomena univers conegut.

Un viatge on els seus propis conflictes, tan interns com de convivència seran l'eix d'un univers, pot ser inventat, on conviuen personatges immersos en situacions i conflictes galàctics però de fons quotidià.

Tot plegat conforma l'excusa per fusionar la ciència ficció amb una comèdia hilarant, intel·ligent i sovint una mica absurda. "

Us animo anar al Guasch teatre ( C/ Aragó, 140, Barcelona) fins el 25 d'octubre.

Els trobareu : Dijous a les 21:00 h . Divendres i dissabtes a les 22:00. Diumenges a les 19:30

El fantàstic Hardy Freenkel presenta:

IMMENS

Amb Gerard Flores, Joan Olivé i Aitor Rodero.

Direcció: Marc Miramunt

Et perdràs l'enlairament?

Venda d'entrades a la taquilla del teatre, al telèfon 93 451 34 62 i a telentrada.
També trobareu descomptes a http://www.atrapalo.com/

Si voleu veure 3 minuts de l'obra http://www.youtube.com/watch?v=Gny1tWHq-yg&feature=channel_page

Entrevista: http://www.youtube.com/watch?v=etVnB-jqJLA