En Roger no va poder deixar de mirar el rellotge de la pantalla de l’ordinador en tot el matí. Aquell divendres finalment coneixeria a la Irina. Era la una. Una hora i un quart més tard la veuria.
A les dues en Roger va plegar puntualment i va pujar Via Laietana amunt. Un autocar de japonesos quasi xoquen amb ell. Per la catedral el perill era un grup d’alemanys. Però a en Roger li era igual, ell només pensava en ella. No sabia com podia estar boig perdut per una noia virtual. Clar que no era virtual perquè finalment podria veure-li els ulls, aquells ulls clars que descrivia en el seu blog, podria contemplar la seva pell blanca i suau. Sentiria la seva veu, el seu somriure…
Mentre pujava pel Portal de l’Angel ràpidament pensava que només feia un mes que havia descobert el blog de la Irina. Era un blog tan ple de sentiments i sensualitat,que va començar a llegir el blog des del principi, uns nou mesos enrere. La Irina escrivia quasi cada dia , el seu blog era com un diari. Allà explicava sentiments, els seus desenganys amorosos, les seves il·lusions… també parlava de les seves amistats, i si havia de descriure escenes de sexe també ho feia.
En Roger va anar posant comentaris a tots els posts de la Irina. Va quedar encantat en veure que ella li anava responent. Va decidir-se a enviar-li un mail més personal dient-li que després de llegir tant d’ella, tenia ganes de conèixer-la. Ella li va respondre que no podia conèixer a ningú, que aquest era l’encant del seu blog. Ell li havia demanat xerrar pel msn, però ella li havia dit que no el feia servir. En el proper mail li va demanar que es fes del facebook. Finalment ella va acceptar uns dies més tard. El dia que en el xat del facebook va veure la Irina en línia, el cor d’en Roger va saltar boig com si volgués marxar del pit. Van estar parlant quasi una hora. I així havien estat en contacte cada nit. Ell passava el dia esperant aquell moment.
Un dia, en Roger va aparèixer en el post de blog de la Irina amb un altre nom, i va pensar que potser era una mica important per a ella.Ell cada dia estava més boig d’amor. Era irracional totalment. No sabia quina cara tenia, clar que segur que era preciosa. Per no saber no sabia ni el seu nom real.
La Irina li havia dit que el seu blog era una mescla de ficció i realitat, però igualment en Roger sabia que li agradaria estar amb ella. Cada cop que ell li deia de quedar, ella amablement sempre deia que no, i si ell insistia, ella acabava marxant del xat. Així que quan ella li va contestar que podia dinar amb ell al dia següent, ell va pensar que era broma. Però era real! En Roger quasi no va poder dormir.
Eren les 14.10 del divendres 4 de setembre. En Roger va pensar que estava a punt de conèixer la dona dels seus somnis. Feia xafogor. Un sol de pluja omplia Plaça Catalunya. No hi havia quasi coloms, tot i que el terra de la plaça tenia restes de les seves cagarades arreu. Al mig de la plaça no hi havia ningú. Clar que no imaginava que la Irina fos puntual, segur que arribaria cinc minuts tard. Unes noies romaneses seien a l’herba. No creia que la Irina fos cap d’elles. S’havien tret les sabates i s’havien pujat les faldilles, però no es treien els mocadors del cap. Feia olor de pixats. Una d’elles va sorgir entre els matolls. Una altra va entrar-hi i va ajupir-se confirmant les sospites d’en Roger. Uns valents turistes nòrdics feien fotografies a les fonts sota el sol que cremava. Només un nen donava menjar a quatre coloms despistats.
Era un quart de tres, el rellotge del BBVA ho anunciava. En Roger no sabia si posar-se just al mig de la plaça perquè la Irina el trobés de seguida. Li semblava una mica ridícul, però no volia que marxés si no el veia. Clar que potser el trucaria. El dia abans, ella li havia donat el seu mòbil per si hi havia alguna problema per trobar-se, però li havia demanat que si no calia no la truqués, en Roger també li havia donat el seu.
Passaven deu minuts de l’hora. Un missatge va arribar-li al mòbil. “ m’he quedat tirada amb la moto, si de cas quedem un altre dia. Petons. Irina” En Roger va voler trucar-la per anar a ajudar-la o dir-li que ja s’esperava o només per sentir la seva veu. Però allò semblava una excusa. Qui seria aquella Irina? Potser era només una jubilada que s’entretenia a fer un blog fictici, i ara no tenia valor per dir-li que tenia vuitanta anys. O potser la Irina era a una altra banda de la plaça observant-lo, i havia decidit que no li agradava. Clar que ella no era d’aquesta manera. Tenia ganes de donar cops de puny a algú, necessitava descarregar aquella ràbia.
S’estava ennuvolant el dia igual que el cor d’en Roger. El mòbil va sonar. Era ella!
- Roger?
- Sí, jo mateix.
- Ja venen els d’assistència. I si dinem per Gràcia?
- Ara mateix vinc – I mentre deia això ja estava parant un taxi per anar-hi. Divendres 4 de setembre de 2009, en Roger sabia que coneixeria la dona de la seva vida
20 comentaris:
molt bo .....continuarà o hem de pensar que acaba bé . Una historia que podria ser certa.....o ho es . La creadora en guarda el secret.
Gràcies Garbi, crec que no continuarà, però qui sap.
Cert era el que vaig veure pel camí jo, clar que no vaig veure cap Roger.
Me l'he empassada d'un glop la teva història, Khalina!!! Que versemblant, que contemporània...
Abans d'anar cap a la resi de l'Emily potser haurem de quedar un dia "uns quants" de nosaltres, no?
;)
Khalina, doncs jo crec que hauria de continuar... de moment acaba bé... però ami m'encantaria que continués.
De fet mai sabem on es la oportunitat de la nostre vida pero crec que la dona que esta al nostre costat ha der la noia de lla nostre vida.
Ja et fotrà el Wow si quedes amb aquests Rogers dels blogs :-) M'ha agradat la història.
Violette, gràcies. I sí potser ens haurem de veure ara que encara tenim totes les dents i no anem coixets.
Carme, si la continuo sóc capaç d'espatllar el final feliç. Ja veurem.
Striper trobar a l'home o dona de la teva vida és fàcil o difícil segons t'ho miris.
Paseante, que jo no quedo amb cap Roger, ni sóc la Irina. Jo fins que estem en edat d'anar a la residència de l'Emily, res.
I pensar que aquesta història va començar perquè vaig anar de la feina a prop plaça Catalunya.
Doncs, no sé perquè, mentre llegia pensava que acabaria malament (per en Roger, pobret)
M'ha agradat el relat, per a mi millor amb final obert. És el què pots trobar-te si un dia que no tens presa t'asseus en un lloc i comences a imaginar històries de la gent que veus passar.
un molt bon relat i ben contemporani. m'ha recordat aquelles primeres trobades adolescents que tenien com a punt d'encontre una cafeteria del damunt de tot de les rambles.
Quin perill el messenger, els xats, els blogs, les trobades, ui, ui ;)
Sort que ella al final no es fa la dura i li truca, pobret. M'agrada perquè quasi sempre poses finals feliços, ets romantiqueta. Un petó.
Jo també crec que l'hauries de continuar. M'ha agradat ;-)
Fra Miquel, és final obert, però segur que els va bé la trobada.
Òscar em vaig imaginar la Irina i en Roger una mica més que adolescents, potser perquè la meva adolescència queda una mica lluny snif. Però és cert que ens donava per quedar al Zurich o a la porta del corte Inglés, on quedava tothom i costava més trobar-te.
Emily, xats, blogs... són una altra via de conèixer gent en els últims anys...Així vaig conèixer en Wow. I sí que sóc romàntica :) Tot i que de vegades faig relats tristos.
Coses2, potser continuo qui sap. Però si vaig fent posts, i jo que m'enrotllo, encara acabaré fent novel.la :)
Quantes vegades has fet d'Irina, tu? I quants Rogers has deixat amb el cor trencat? ;-)
Veí, jo??????????? ;)
i tant real!
Històries semblants us hauran passat potser a vosaltres o a coneguts vostres
M'agrada la història. Molt real, en dono fe.
Gràcies alatrencada. Sembla que coneixes algun cas semblant
Mmm potser s'ho pensava, però que després fos així...Segurament ell ja anava predisposat per a que passés. No entenc qui ja està enamorat sense veure algú en persona...
Molt ben escrit!
Xitus, hi ha gent per a tot. Cada cor és diferent, però pensa que l'amor és cec ;)
Publica un comentari a l'entrada