Desvestint el pis

Vaig anar desventint poc a poc el meu pis de Badalona. Com era abril ens vam endur les estufes elèctriques que no calien. Després vaig despenjar el quadre que em va regalar la Maria quan vaig fer 30. I el de la meva germana vestida per la sarsuela madrilenya (concretament en el número de A la sombra de una sombrilla...). Vaig seguir amb la làmina enmarcada de Van Gogh que tenia sobre el llit "la nit estrellada"... Treus quatre coses i es veu el pis tan trist! Després vaig despenjar les treballades cortines de ganxet fetes per la meva àvia. Aquell ja no era el meu pis!

Vam anar recollint capses de cartró per anar guardant llibres i àlbums de fotos. I també en vam comprar de plàstic per anar guardant la vaixella i altres objectes més delicats.

La roba va anar a parar a casa els meus pares. Primer la de més hivern. Les sabates d'estiu... Em vaig desempallegar d'alguna roba.

No es tractava de deixar el pis buid. La llogatera volia els mobles. Només ens vam endur el sabater del rebedor i les macrotauletes de nit. Però ella es quedava la nevera, la rentadora, el sofà, taula i cadires, el moble del menjador, la tauleta del despatx, el llit de matrimoni, els llits de convidats, els armaris... Però tot i això vam anar fent viatges cap l'Empordà. I ara, al magatzem de la botiga tancada de la meva sogra, hi ha els miralls, el rellotge del bany, els nòrdics, llençols, tovalloles, planxa, aspirador, cafetera, paelles...

Quan vas desvestint una casa, trigues més perquè vas retrobant records. Recordava les penes per muntar l'armari d' Ikea de l'habitació junt amb una amiga que vam fer musicals, i ara poc sé d'ella. Em va ajudar a muntar uns quants mobles. Ella sempre tan energètica i disposada!
Vaig recordar quan pintant el sostre del pis, van començar a caure capes de pintura. I el meu pare, la meva germana i jo intentant arreglar-ho entre riures.
Vaig recordar com la meva mare es va recorrer amb mi, mil i una botigues mirant mobles o làmpares.
Vaig recordar al meu tiet fent tots els forats per penjar làmpares, quadres... I posant les finestres d'alumini.
Vaig recordar viatges recollint per exemple el gran gerro blau que em vaig comprar a Portugal.
Regals d'en Wow, regals d'amics...
Va aparèixer una foto petita amb el marc tot brut , que era el record del casament d'uns amics , i que ara ja s'han divorciat...
I podria seguir explicant molts més records...

Va arribar el 30 d'abril. Adéu al meu pis. Adéu a Badalona. Ja no sentiré les cotorres cantant de bon matí. Ni obriré la finestra de l'habitació i veuré una palmera fent contrast amb el cel blau. M'agradava la llum que entrava en aquell pis. Em relaxava estirar-me al sofà blau contemplant la làmpara estil ovni i les parets blanques... Però sé que he deixat el pis en bones mans. I jo vaig caminant cap a un nou pis. Una nova etapa està al meu davant. Vaig desvestir un pis, perquè ara en vestiré un altre, i aquest cop,no prendré les decisions sola. Caldrà consens :)

La reina del bicing

Ja fa dues setmanesque va arribar-me per correu la targeta del bicing. Quan vaig veure el sobre vaig decidir aquella mateixa tarda activar-la per tornar de la fisio.

Feia anys i panys que no anava en bicicleta. Bé, l'estiu passat vaig agafar una mica una elèctrica per provar-la. Tot i que porti trampa. Per això que no entenc per què  em va fer tanta il·lusió rebre-la. Suposo que presentia que començava una nova etapa.

La primera bicicleta la vaig agafar a Plaça Catalunya. Vaig decidir pujar  fins la Gran Via, que sabia que hi havia carril bici, i fins al centre comercial Glòries. Potser no va ser la millor ruta, doncs anava amb la inseguretat de les primeres vegades. En alguns trams no hi havia carril bici, i em feia pànic confondre'm entre el fum dels cotxes. Però també m'espantava anar per les voreres, on els peatons tranquils caminaven, i no sabies si seguirien realment en línia recta.

Segona bicicleta, de Glòries a Diagonal Mar per la Diagonal. Llavors ja estava més animada. Tenia ganes de saludar als ciclistes que em creuava, als patinadors... Ja no feia tanta calor. Encara no corria massa per esquivar amb compte alguns peatons que anaven pel carril bici. Un cop a Diagonal Mar tots els aparcaments ocupats. Per sort, va arribar el camió de bicing.

Tercera bicicleta, de Diagonal Mar a Rambla del Poblenou. Era quasi fosc. La llum de la bicicleta es va encendre. Vaig decidir-me pel passeig Taulat. Vaig agafar una mica de velocitat. Podia notar la brisa a la cara. Era bonic passejar en bicicleta entre uns arbres, que no sé el nom. En Fra Miquel ho sabria. Fulles grogues cobrien el terra.

I ara ja sóc la reina del bicing. Tot els desplaçaments que faig per Barcelona els estic fent en bicicleta. Clar que per sort no haig de fer gaires pujades. No sé si arribaria segons a quines zones de l'alta Barcelona. per sort em moc bastant vora el mar.

Vaig coneixent noves rutes no perilloses per a ciclistes. Us creurieu que mai havia entrat al parc del Nord, tot i que hi he passat pel davant en cotxe o autobús milers de vegades?

M'agrada anar en bicicleta perquè es veuen les coses de diferent manera. Moltes més que en metro, evidentment. Estàs més baixa que en autobús, i més propera que en el cotxe. Més ràpida que caminant. Noves sensacions. I a part, arribo més ràpid als llocs. Increible al principi, però cert.

Màgia arreu

Després d'una agradable pre-revetlla, dinar familiar improvisat al port Olímpic, i després una mica de cues per anar de revetlla. M' esperava la platja de La Fosca de Palamós. Vam anar a sopar a un xiringuito en Wow i els nens, que ja no són tan nens, i podrien ser els nois, tot i que suposo que sempre seran els nens... També podria anomenar-los Wow 1 i Wow 2, però així sembla que siguin robots sense personalitat. I justament cadascú té el seu caràcter.

Vam arribar sobre les deu de la nit. La mar estava calmada, i la fosca roca esperava ansiosa gaudir la màgica nit. Com si ella i tota la platja no fossin màgiques sempre, doncs jo crec que tothom que hi va una vegada vol tornar-hi. Es maca a l'estiu per fer-se un bany després de torrar-se al sol. Es bonica per passejar-hi sota el sol de l'hivern. Es romàntica per passejar-hi de nit amb una jaqueta que et protegeixi de la suau brisa. Veure com surt el sol o la seva posta...

Era nit de Sant Joan, poc a poc va anar arribant més gent a tirar petards i coets. Des d'algun xalet van tirar algunes bateries de palmeres que il·luminaven orgullosos el cel. I la gent aplaudia gaudint-los.

El so dels petards s'ampliava a la platja i cada vegada hi havia més gent, tot i que hi havia espai per a tots.  Després va ser el nostre torn. Els nens ho van passar tan bé tirant els petards. Va ser una nit alegre.


Cap de setmana llarg, festa major a Palamós, pujada de temperatures i dilluns tornada a la feina.

Per acabar la setmana de nou amb màgia, us faig una proposta teatral. Ens espera màgina, aventures i humor. Sigueu una mica nens de nou, i aneu a veure l'adaptació d'Aladdí al Jove Teatre Regina de Barcelona. I si a algú li fa una mica de vergonya, porteu als nebods o veïnets Estic segura que ens agradarà, a nens i nens grans.

Potser no sóc objectiva perquè són amics meus el director, els actors, l'escenògraf, el compositor de les músiques...Actua una blocaire que actualment té el blog en baixa... Porten temps treballant-hi en el projecte, amb professionalitat i  il·lusió.

Del 1 al 4 de juliol a les set de la tarda. Gaudiu-ne

Pre-revetlla de Sant Joan

Va obrir el tercer calaix de la tauleta de nit. Allà reposava un pètal de violeta. Era el que li havia donat la guionista de novel•la negra la nit del seu aniversari. La guionista havia volgut compartir els aromàtics pètals rebuts per la dama de l’illa.

Va acostar-se el pètal al nas per aspirar la seva fragància. El seu cap havia anat fins al taller de la pintora. Era de nit. Al voltant d’una taula sopava amb desconeguts físicament, però dels que curiosament sabia unes quantes vivències seves, uns quants sentiments. Sabia coses d’ells que potser altres coneguts seus no sabien. Havia vist les fotos d’alguns, llegit contes d’altres, escoltat aventures d’infància o joventut. Sabia llibres o pel•lícules que els agradaven... I aquella nit s’havien reunit i podia sentir les seves veus i rialles, contemplar les faccions de les seves cares, el gesticular de mans, el parpelleig dels seus ulls... Ningú era com s’havia imaginat, però tots eren encantadores persones... Va tornar a la seva habitació i va guardar el pètal.

Va agafar el metro, anava cap el Teatreneu. Sempre quedaven a Gràcia. Recordava el segon cop que va veure a uns quants d’ells. Va ser gloriosa la rotllana tot ballant a un local de la plaça del Sol. Una nit agradable.

Va baixar a Joanic. Feia fresqueta per ja ser estiu. Era la pre-revetlla de Sant Joan. Va anar caminant per un carrer que anava canviant de noms i mai havia aconseguit aprendre’s. I ja estava davant del Teatreneu. Va pujar les escales fins al primer pis. Al fons la seva taula. Alegria de retrobar-los. Algunes absències. Llàstima! Converses agradables. Per postres, què millor que un gelat a la plaça Revolució?

Va ser una deliciosa pre-revetlla de Sant Joan.

A mi què m'expliques?

No m'he tornat contestona, no. I ell tampoc. Només explica contes diferents. No sentirem la Caputxeta ni la Ventafocs. Una mica contes de tota mena.



Jo encara no hi he anat per motius d'agenda, però diuen que està molt bé, i m'ho crec. Tot i que al juliol , ho comprovaré.  I de passada tornaré al Llantiol que fa molt que no hi vaig. Per motius aliens a la companyia s'anul·len les funcions del 26 de juny i el 17 de juliol.

Dissabtes de juny i juliol a les 18.30 al carrer Riereta, 7 de Barcelona.

Flyer

1001 moments de la Carme Rosanas

Felicitats Carme!

Obro el teu blog. Sensacions d'imatges i paraules. Torno a ser la nena d'anys enrera. M'enfilo al meu dolç núvol de cotó per travessar un cel ben blau, i poder gaudir de 1001 moments.

Dilluns passat

Sona el despertador. Arggg. Es dilluns! Em fa mal tot el cos. Per què no es acostumem mai les dones als dolors mensuals? Miro a la meva dreta. Ell dorm. Somric. Malgrat ser dilluns, és bonic despertar-se al seu costat. Un petó m’anima a anar cap el bany.

M’arreglo anant més lenta que habitualment. Coses del cicle mensual. Un petó, un guapa i a córrer cap el metro. Tinc sort, i pujo quan quasi tanquen les portes. No tot pot ser dolent en dilluns. Vaig caminant pels vagons cap el final, i veig lluny una cara que em somriu i una mà que em saluda. Es agradable trobar-se algú com ella de bon matí. Ella baixa abans. Jo segueixo i després transbord. Ara quan treballo a Barcelona toca fer major desplaçament.

Baixo del metro i el sol em crema la pell. Alguns vianants deixen rastre amb els seus efluvis corporals. Per què no m’acostumo a les males olors de l’estiu? Segueixo caminant, ara el metro ja no està al costat de la feina. Correria per escapar-me de l’escalfor del sol, i deixar enrere les olors que em persegueixen però el meu cos no em permet anar més ràpid. Intento somriure, ja estic arribant.

Un dilluns de feina passable, canvis del pessimisme a l’optimisme. I al vespre passeig amb en Wow. Això sí que va ser gratificant. Caminar fins la platja contemplant l’animació de les terrassetes de la Rambla del Poblenou, i després anar seguint pel passeig fins el port Olímpic sentint la brisa marina. Allà vam coincidir amb un casament xinès. Estaven en un restaurant... xinès, clar. Anaven tots mudats, esperaven a la terrassa, mentre els nuvis anaven fent les fotos de rigor amb els convidats. Els nens petits dormien tapats en els cotxets. Eren més de les onze de la nit. Es estrany casar-se en dilluns nit!



Nosaltres vam seguir de la mà caminant cap a casa. La nit olorava a frescor, i el llit ens esperava per reposar.