Avui és divendres 13. Aquí no passa res, però pels supersticiosos d'Estats Units o Anglaterra sí. El que no sé és si estan de vacances per Barcelona si els afecta. Perquè als supersticiosos d'aquí només els preocupa el dimarts 13, no? No ho sé.En tot cas, fa dies havia pensat una història sobre la superstició, però ara mateix ja no li veig cap gràcia. Així que us faré uns suggeriments artístics.
Ahir, que vaig acabar curs abans, vaig dirigir-me cap un bonic barri de Barcelona, Gràcia. Barri bulliciós de dia, amb les seves tendes. Barri viu de nit amb els seus bars, les places amb terrasses, restaurants libanesos, bars de torrades i bocates. Barri de tradició on hi ha unes quantes associacions culturals. Sé que pels seus carrers habiten alguns veïns de Blogsville. Em creuaria amb ells? Vaig baixar al metro de Joanic i vaig agafar el carrer Bruniquer, que després canvia de nom, i em vaig aturar davant del Teatreneu. En aquest teatre multisales, han apostat per la multiprogramació. Si passes per la porta només destaquen el cartell del Club de la Màgia i els Monòlegs., però allà podeu veure espectacles originals, alternatius, noves companyies, altres que després de anar fent bolos els agrada parar un temps pel barri de Gràcia... I ahir vaig anar a veure Zo! La fan tots els dijous a les 20.30. Un espectacle d'escenes i monòlegs on riureu.
Acabada l'obra, cap el carrer Verdi. Costava trobar un lloc buid on sopar. El carrer era ple de gent i tothom estava content!
Ara estic a l'Empordà però demà vespre aniré cap el meu barri preferit de Barcelona, Poblenou! I no és perquè fessin la sèrie. És perquè allà he viscut, he anat a escola, hi tinc grans amics. M'agrada passejar per la seva Rambla a la primavera, a l'estiu, els diumenges d'hivern assolellats. I vaig parant-me a saludar la gent que està a les terrasses. Sempre és agradable prendre una llet merengada o un gelat del Tio Che. I després segueixes fins la platja a saludar el mar. El meu Poblenou com està canviant. Van tirant cases a terra, construint edificis d'oficines, canviant carrers de direcció. Van desapareixent fàbriques, tallers, cases de transport. Queda poc d'aquell encant gris industrial. Del barri de pescadors trobareu una moderna plaça Prim amb els bellaombres.
Demà aniré al C.M.C., o Centre Moral de Poblenou ( el nom és una mica "antic",penseu que l'entitat està preparant els actes de celebració del seu centenari ) Està al carrer Pujades,176, tocant la Rambla. Vaig a veure Cent anys de musicals. A les 21 h una bonica veu de dona acompanyada per un home al piano,ens delectaran amb cançons de musicals adaptades al català. Sé que n'hi ha del musical The sound of music o Els Miserables o My fair lady... Tot això amb una copeta de cava a la mà pot ser una molt agradable vetllada.
divendres, 13 de març del 2009
dissabte, 28 de febrer del 2009
Premi symbelmine
En Sergi i l'Avi Gres del PIT m'han atorgat un premi. Caram! El meu primer premi com a blogaire! Quina emoció! Un bonic premi per a no oblidar-nos dels blogs dels altres i estrènyer els llaços existents, perquè així no ens oblidem d'aquells blogs que cada dia fan que vulguem seguir fent allò que fem... segons he llegit en altres blogs.
Amb aquestes paraules en Sergi i l'avi Gres i Tip m'han volgut fer el regalet
"Finalment, last but not least... Per la seva participació involuntària i indirecta en el canvi de nom d'aquest blog, per la mala estona que suposo li vaig fer passar amb allò del meme del set i perquè crec que mereix aquest reconeixement del PiT (malgrat la seva insistència a veure una foto de l'avi en banyador...): la Khalina d'Aventures i pensaments de la Khalina!!!"
I què vol dir Symbelmine? “Symbelmine són aquelles flors, que segons Tolkien, creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. Flors, també conegudes com a “no m’oblidis”.
Una bonica idea, i que poc a poc vol anar premiant a tots els blocaires, i per això les normes són premiar-ne a set. Només a set? Es difícil. Però com no s'hi val repetir i sé que uns quants ja l'han rebut.... Alguns l'han agraït públicament i han guardonat altres blogs. Com per exemple
L' Anna de Coses i altres coses
La Laura de Prosopopeia
La Cèlia de Transparència
La Carme de Col·lecció de moments que ens ha guardonat a tots, i part de fer-nos els seus deliciosos dibuixos.
Altres blocaires amics he llegit que rebien el premi, però han decidit no repartir-lo de moment. I jo ara què faig? Me'l quedo per a mi soleta al prestatge? No. El dono amb il·lusió i potser per a algú és una càrrega perquè no li fa gràcia anar nominant als altres?
Potser m'estic saltant les normes (de fet me les salto del tot) però no vull oblidar-me de cap blog amic. I si tingués més temps m'encantaria entrar en molts altres. Per això penso premiar a tots els blogs que llegeixo habitualment hagin o no hagin rebut el premi, i que tots ells siguin lliures de repartir-lo o no. Oi que en els Oscars entreguen premis a l' especial trajectòria artística? Doncs jo crec que tots us mereixeu un premi symbeline per la vostra trajectòria blocaire.
I començaré entregant el premi a en Sergi del PIT perquè ell i l'avi han estat tan amables de pensar en mi per a donar-me aquest premi. I perquè el cervell d'en Sergi no para. Es una màquina de fer posts enginyosos que fan riure. Gràcies pel regalet i ja teniu doble premi.
I quin ordre seguiré ara? Doncs el que tinc ara mateix a la dreta del meu blog.
Premi per a en Garbi24, a qui he conegut fa poc. He descobert que li agrada viatjar, passió que comparteixo, i en seu blog té enllaçades les fotos dels viatges al youtube. Ara espero el seu viatge a Islàndia... A part, els seus invents i com comenta el dia a dia m'agraden.
A la Carme Rosanes de Col·lecció de moments vull donar-li el premi per a totes aquestes sensacions que ens transmet amb els seus dibuixos. Fa quatre frases i et diu mil coses a la vegada. I no la vau veure a l'entrevista del Diari de Barcelona? Mireu-la tan natural i guapa com en el seu blog. Un encant!
Premi per en Salva Piqueras d' Aquelles petites coses per a la seva visió de l'actualitat, per les seves històries viatjades que no ens deixen indiferents, que obren els ulls cap a altres realitats, perquè ens fa riure amb les anècdotes del seus fills, per això i molt més, premi per a ell.
L' Striper de Striptease d'històries tornarà a rebre el premi. Vaig tenir l'honor de ser la seva blocaire invisible i vaig anar llegint els seus posts des del principi, tenint la sensació d'estar cada dia més a prop seu.
Vull donar-li el premi per les seves sensuals fotografies, pels seus relats eròtics, per despullar-se (en sentit figurat ) davant nostre i explicar-nos que segueix sense fumar, les seves vivències amb la Lluna, mostrar-nos les vistes des de casa seva, fer-nos partíceps de la festa de l'Aixada...
Premi per a la Menxu i el seu blog perquè em va fer un bonic regalet com amiga invisible que em fa molta il.lusió tenir penjat al meu blog. Perquè tot i que ara no escrigui gaire, porta cinc anys de blog i fa un petit intent de tornar a agafar ritme.
Premi per la Joana de Llum de dona (que ja el tenia). Ja ho diu el nom del seu blog, és una gran llum dins de Blogville. Una noia que escriu com els àngels. Escriu d'una manera tan perfecta que ens fa sentir en la glòria. Els seus posts no tenen desperdici.
El Veí de Malerudeveure't no podia deixar de rebre un premi. Ell que organitza les festes de Blogsville. Ens engresca en participar en Cadàvers exquisits, Històries veïnals, el Museu Blocaire del disseny friki, en Blocaires invisibles, en els relats de Calents i contents... Tot això fa? Doncs sí. I ens fa bones recomanacions de lectura i ...em va captivar amb la seva Triologia de Blogville. Ell junt amb la Carme i dos blocaires més va ser entrevistat pel Diari de Barcelona.
Segueixo un dia més tard amb els premis. L'ordre dels meus blogs amics ha variat. Anirem mirant qui falta.
Premi per l' Estrip que amb poques paraules diu moltes coses. Cada paraula que escriu està molt meditada. L'admiro molt perquè jo seria incapaç de dir tant com ell amb el mateix nombre de paraules. Molt enginyós, et fa pensar i llegir-te el seu post més d'una vegada.
Un premi per l'Òscar de the lost art of keeping a secret. Molts cops, després de llegir els seus posts, em poso de peu i l'aplaudeixo. Els cops que no m'aixeco és perquè és tard i estic cansada. Des del primer post que vaig llegir em va enganxar. Algú ja li ha suggerit que hauria de ser columnista de diari... Potser ja ho és, i a part, tenim la sort que ens regali els seus posts.
Premi pel Nadador, abans conegut com Paseante del Turoparc. Menys mal que ha tornat! Va rebre uns quants homenatges en diferents blogs.
Tinc la sort d'haver llegit tots els seus posts de dalt a baix. M'agrada tan com escriu. La seva manera d'anar entrellaçant històries és fantàstica. Per llarg que sigui el post, jo encara voldria més. Crec que hauria d'escriure un llibre.
Premi per la Rita de la "seva illa roja". Per ser aquariana igual que jo, i això ja diu molt d'ella ;) . Potser per això a mi des del primer cop que vaig veure la illa roja em va captivar. Premi per la Rita perquè ens explica viatges a Nova York de manera divertida, perquè va compartint amb nosaltres moments de la seva vida de manera tan natural que sembla que estem al seu costat compartint aquells instants, per les seves interessants reflexions,perquè escriu amb aquesta energia plena de vitalitat que té i sap transmetre, sempre activa!
Premi per l'Emily d' Emilyhablasobrecómoeselmundo. Només pels tres posts de "love for sale" ja se'l mereixeria, però sempre ens fa uns posts esplèndids, fent-nos sentir protagonistes d'altres històries. M'imagino que sóc ella passejant per la platja amb en Bruc, o que estic fent patchword a casa...No em cansaria mai de llegir-la .
Premi per la Violette Moulin, l'afortunada noia de la Triologia de Blogville. Des de que vaig sentir el seu nom per primer cop em va atreure, i després els seus posts em van atrapar. Els seus bonics escrits amaguen una petita dosis de misteri que captiva. Em puc imaginar els seus pastisos, o la veig passejant per París, o al costat d'un fanal de Ciutadella fa uns quants anys mentre un espantaocells se la mira.L'Anna de Coses i altres coses tindrà dos premis al prestatge. Premi a ella per la seva naturalitat, per com ens fa sentir el mateix que ella escrivint com escriu, pels seus posts sensibles i valents. Per la seva mirada en els comentaris que transmet calor humà. Admiro el seu coratge!
Premi per l'Efrem de Benvinguts. Jove(tampoc li porto tants) i prometedor. Mai saps sobre quin tema escriurà, però li agraden els de toc filosòfic, i m'agrada llegir la seva visió dels temes. Sempre són interessants.
Premi per l'Albanta de T'espere en Albanta. Els seus posts sensibles, dolços, excitants et transporten dolçament a l'erotisme. Ho descriu tot d'una manera tan viva que et transporta a la ment i als cinc sentits dels protagonistes de la història.
Premi per la Nimue de Les llunes de Miranda i Alexandria. Només entrar al seu blog trobes tot tan cuidat i pensat. Tots els racons tenen la bellesa de la seva mestresa. Cada post té una bonica imatge i la seva cita. I després combina les seves vivències amb històries fantàstiques. Quanta imaginació! Es fantàstica!... M'alegra que la primavera s'acosti i així la Nimue escriurà històries sense melangia, perquè m'agraden, estan molt ben escrites, però em fan patir una mica.
Premi per en Fra Miquel de Llibre primer. Ell sempre ens descubreix indrets preciosos i generalment desconeguts per a una bona majoria , i que de vegades tenim ben a la vora. I per fer-nos entrar el cuquet d'anar-hi,sempre acompanya els posts amb fotografies divines. Es un gran amant de la natura... I crec que uns quants esperen que organitzi una agradable passejada de primavera.
Premi per en Manel Marquès de El plasta de les fotos, que com diu el seu blog li agraden les fotos, tot i no ser un plasta com s'autodefineix. Fa molt poc que el conec, però destacaria la seva sensibilitat plasmada en fotografia i el seu amor per Terrassa.
Premi per la Lena, de ninguna parte que amb una frase i una imatge diu tot i res, i et deixa pensant.
Premi per l'alatrencada l'obrera de l'espectacle, que últimament té el blog una miqueta abandonat, però quan s'hi posa ens entretèn amb les seves històries narrades amb tot detall, amb els personatges batejats amb noms adequats per a l'ocasió, amb la sensibilitat que té una cantant i actriu que escriu molt bé. Em sento orgullosa. Serà perquè em sento agermanada?
I penso que ja n'hi ha prou, que aquesta gala ha estat ben llarga, i tots estareu ansiosos pel cocktail. I esteu tan guapos amb les vostres gales! Tots els blocaires, només per ser-ho es mereixen aquest premi, per tant, el faig extensiu a tot Blogville. Només per acabar, dir-vos que com el premi, no us oblidaré. Potser ara tindré una època on escriuré menys posts, o us llegiré menys seguit, però quan pugui em posaré al dia. La culpa la té el temps del post anterior, per variar! I de retruc el projecte de Prevenció de Riscos que haig de presentar que em té ben amoinada, una altra vegada perquè la feina m'ocupa molt temps, i a més a més no sé ben bé com orientar-lo. I ens deixaran tan poc temps per fer-lo.... Però prou temps, avui calma. Agafem el cocktail i fem un xin xin. Brindem per tots els blocaires!
diumenge, 15 de febrer del 2009
El temps
Els humans més científics van inventar el temps. Una bona manera de medir-ho tot. També es van inventar paraules com infinit, eternitat , no-res, que no tenen principi ni final, i així sense definir res, ho definien tot.
A mi em poden dir que tots els segons són iguals, i que cada segon que passa som més vells, o que cada segon que passa ens acosta més a la fi de la nostra vida terrenal, o ens allunya més del nostre naixement; però, teniu sensació que tots els segons passen igual de ràpid? Van al mateix ritme? Un dia de feina pesada els segons passen ben a poc a poc. Si les situacions són desagradables el temps va lent. En canvi els segons corren quan estàs gaudint d’una agradable vetllada o quan tens pendents moltes coses a fer.
Quan érem petits, els nostres segons no anaven al ritme dels d’ara. Llavors en general no teníem problemes. Les nostres obligacions eren poques.
Mireu la conversa d’un nen de tres anyets i la seva mare al parc
- Va Marc, hem d’anar a casa.
- Jo vull quedar-me més.
- Fem un tracte, Marc. Cinc minuts i anem a fer el sopar.
- Mama, cinc minuts és molt, oi? Perquè jo només tinc tres anys.
Això demostra que per molt que els matemàtics inventessin un temps quadrat, la percepció que tenim d’ell varia molt segons l’edat, la situació i altres factors. I no dono més pistes perquè encara algun graciós inventarà una fórmula que relacioni temps real i temps percebut.
Escapar del temps costa encara que tiris els rellotges i no en vulguis dependre. Ens diuen que el nostre cos té uns cicles vitals regits pel temps, i en general hem d’anar-los seguint per satisfer les nostres necessitats fisiològiques. Pots no dormir un dia, però al final t’acabes adormint. I si no menges i no beus, doncs passats uns dies... restes segons pel teu final.
El nostre treball va mesurat per un calendari laboral. Cada any les mateixes festes. Venen els Reis, ens disfressem per Carnestoltes, les vacances de Setmana Santa, menjarem coca per Sant Joan... Cada any tenim les quatre estacions, hivern, primavera, estiu i tardor.
Per comprar hi ha uns horaris, tot i que cada vegada s’afavoreix més als clients, i menys als treballadors del comerç. Si vols anar a museus hi ha uns horaris. Portaventura té uns horaris. El transport públic té uns horaris... A les illes desertes no hi ha horaris, però el sol surt a la seva hora, i quan ha fet el seu torn marxa perquè li toca treballar a la lluna.
Algunes persones se senten ben atrapades en el temps i ofereixen un berenar a un bon gestor/a del temps.
Tot té principi i final. Alguns finals són molt desitjats, com l’hora de plegar a la feina, i altres odiats, com per exemple si en bàsquet el teu equip perd per dos punts i l’àrbitre xiula el final de partit. Ja no és pot remuntar. I no em direu que no va estar trist conèixer el final del blog del Paseante? Esperem que sigui un final no definitiu. Havia planejat fer vaga d'escriure fins que acceptés fer un post cada dos mesos, però si després de tots els post que l'afalaguen no torna... serà que té els seus motius, i els hem de respectar. No perdrem l'esperança.
I els principis també poden ser desitjats, com l’inici d’unes vacances, el naixement d’una criatura, l’inici d’una vida en parella. Alguns inicis fins i tot se celebren. I altres inicis són temuts, com l’inici de la crisi, els principis de setembre, el principi de les arrugues ...
Principis i finals junt amb el temps són una manera ordenada de comprendre la vida per a la nostra ment. Per això paraules com eternitat o infinit, que no podem acabar de comprendre poden angoixar-nos, ja que valorem més les coses bones perquè sabem que algun dia s’acaben, no ens fan tanta por les dolentes perquè en algun moment acabaran. Però si en l’eternitat tot fos bo, no ens en cansaríem? I pitjor seria un infern etern.
Jo, quan tenia 13 anys, després de tornar del viatge de fi de curs d'Eivissa m'imaginava que allò podria ser l'eternitat perfecta, doncs m'hagués agradat que no acabés mai. Piscina, sol, primers balls a la disco, rossos esculturals... Però si m'hagués quedat sempre allà i en aquella època hagués estat Peter Pan en versió femenina i més crescudeta.
Ja quasi s'acaba el diumenge i demà comença una nova setmana. Ja quasi s'acaba el meu aniversari i potser aquest ha estat el motiu subliminal de l'escrit d'avui. Per cert, aquest post ja s'acaba.
A mi em poden dir que tots els segons són iguals, i que cada segon que passa som més vells, o que cada segon que passa ens acosta més a la fi de la nostra vida terrenal, o ens allunya més del nostre naixement; però, teniu sensació que tots els segons passen igual de ràpid? Van al mateix ritme? Un dia de feina pesada els segons passen ben a poc a poc. Si les situacions són desagradables el temps va lent. En canvi els segons corren quan estàs gaudint d’una agradable vetllada o quan tens pendents moltes coses a fer.
Quan érem petits, els nostres segons no anaven al ritme dels d’ara. Llavors en general no teníem problemes. Les nostres obligacions eren poques.
Mireu la conversa d’un nen de tres anyets i la seva mare al parc
- Va Marc, hem d’anar a casa.
- Jo vull quedar-me més.
- Fem un tracte, Marc. Cinc minuts i anem a fer el sopar.
- Mama, cinc minuts és molt, oi? Perquè jo només tinc tres anys.
Això demostra que per molt que els matemàtics inventessin un temps quadrat, la percepció que tenim d’ell varia molt segons l’edat, la situació i altres factors. I no dono més pistes perquè encara algun graciós inventarà una fórmula que relacioni temps real i temps percebut.
Escapar del temps costa encara que tiris els rellotges i no en vulguis dependre. Ens diuen que el nostre cos té uns cicles vitals regits pel temps, i en general hem d’anar-los seguint per satisfer les nostres necessitats fisiològiques. Pots no dormir un dia, però al final t’acabes adormint. I si no menges i no beus, doncs passats uns dies... restes segons pel teu final.
El nostre treball va mesurat per un calendari laboral. Cada any les mateixes festes. Venen els Reis, ens disfressem per Carnestoltes, les vacances de Setmana Santa, menjarem coca per Sant Joan... Cada any tenim les quatre estacions, hivern, primavera, estiu i tardor.
Per comprar hi ha uns horaris, tot i que cada vegada s’afavoreix més als clients, i menys als treballadors del comerç. Si vols anar a museus hi ha uns horaris. Portaventura té uns horaris. El transport públic té uns horaris... A les illes desertes no hi ha horaris, però el sol surt a la seva hora, i quan ha fet el seu torn marxa perquè li toca treballar a la lluna.
Algunes persones se senten ben atrapades en el temps i ofereixen un berenar a un bon gestor/a del temps.
Tot té principi i final. Alguns finals són molt desitjats, com l’hora de plegar a la feina, i altres odiats, com per exemple si en bàsquet el teu equip perd per dos punts i l’àrbitre xiula el final de partit. Ja no és pot remuntar. I no em direu que no va estar trist conèixer el final del blog del Paseante? Esperem que sigui un final no definitiu. Havia planejat fer vaga d'escriure fins que acceptés fer un post cada dos mesos, però si després de tots els post que l'afalaguen no torna... serà que té els seus motius, i els hem de respectar. No perdrem l'esperança.
I els principis també poden ser desitjats, com l’inici d’unes vacances, el naixement d’una criatura, l’inici d’una vida en parella. Alguns inicis fins i tot se celebren. I altres inicis són temuts, com l’inici de la crisi, els principis de setembre, el principi de les arrugues ...
Principis i finals junt amb el temps són una manera ordenada de comprendre la vida per a la nostra ment. Per això paraules com eternitat o infinit, que no podem acabar de comprendre poden angoixar-nos, ja que valorem més les coses bones perquè sabem que algun dia s’acaben, no ens fan tanta por les dolentes perquè en algun moment acabaran. Però si en l’eternitat tot fos bo, no ens en cansaríem? I pitjor seria un infern etern.
Jo, quan tenia 13 anys, després de tornar del viatge de fi de curs d'Eivissa m'imaginava que allò podria ser l'eternitat perfecta, doncs m'hagués agradat que no acabés mai. Piscina, sol, primers balls a la disco, rossos esculturals... Però si m'hagués quedat sempre allà i en aquella època hagués estat Peter Pan en versió femenina i més crescudeta.
Ja quasi s'acaba el diumenge i demà comença una nova setmana. Ja quasi s'acaba el meu aniversari i potser aquest ha estat el motiu subliminal de l'escrit d'avui. Per cert, aquest post ja s'acaba.
divendres, 30 de gener del 2009
Meme del set
He rebut un meme del Veí. De fet el vaig rebre fa uns dies, però he anat ofegada de temps...
Les instruccions que em va donar són:
1) Incloure un vincle de la persona que t'invita a fer el meme (ja ho he fet, però ho repeteixo : El Veí, i copiar en el blog propi les instruccions per fer el meme
2) Compartir 7 fets sobre un mateix en el blog, alguns a l’atzar, altres de curiosos.
3) Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blogs.
4) Fer-los saber que han estat invitats deixant un comentari en els seus blogs.
5) Si algú no té set amics, o no els vol encolomar memes als amics, o si els amics ja han estat convidats per algú altre, buscar a algun estrany a la xarxa
El set per a alguns diuen que és un número màgic. A mi ni m'agrada ni em desagrada. Pensant- ho bé no tinc cap número preferit.
He anat pensant amb el set aquests dies. Al metro o conduint o caminant pel carrer. He pensat que la setmana té set dies, la Blancaneus tenia set nans, l'arc de Sant Martí té set colors... Les set meravelles, els set pecat capitals... Però quina relació tinc jo amb el set? I vinga a pensar, però no hi havia manera. Només tinc dues germanes, una àvia... Tenia set tiets directes... però sense la tieta, han quedat sis.... No he tingut set animals, tampoc set parelles estables, només porto quatre anys amb en Wow, he tingut tres cotxes (en diferents moments)... Em quedo curta. El set és massa alt.
I per altra banda em passo de llarg perquè he visitat més de set països diferents, realitzo la meva feina a més de set localitats diferents (crec que hi havia 40 possibles locals), guanyo més de set euros al mes, m'agraden més de set ciutats diferents. A cada ciutat li trobo el seu encant. Tinc més de set bons amics. Segueixo més de set blogs.He llegit més de llibres. També podria triar els set preferits, però no són molts? Clar que de fet tampoc tinc un llibre preferit, tot i que trobo bons més de set llibres. I si dic set que no m'hagin agradat? Potser sempre és millor parlar en positiu.
I finalment he decidit relacionar el set amb l'edat. Almenys per començar.
1) Quan tenia set anys estudiava a una escola de monges. Tot de nenes amb uniforme gris. Feia segon. La meva senyoreta es deia Hermelinda. Treia molt bones notes.Tenia una germana de tres anys, i era molt feliç (o això recordo)
2) Quan tenia catorze anys (7+7) estudiava a la mateixa escola de monges. Tot de nenes, ara ja sense uniforme, però sí amb bata rosa a classe. Feia primer de BUP. El meu tutor es deia Lluís. Ell un dia em va fer una caricatura que va batejar com "la cantant de Palafrugell". Quina visió de futur ! Perquè llavors ni coneixia en Wow ni cantava a cap cor. Llavors feia anglès a una acadèmia, perquè a escola feia francès. Hi anava amb una bona amiga que ara viu bastant lluny però potser en poc temps encara viurà a un país molt llunyà. Amb l'e-mail sempre estem en contacte.
Treia molt bones notes. Tenia dues germanes, una de 10 i l'altra de 2 anys. Començava a sortir en colla. Els nois venien a recollir-nos a la porta de l'escola. M'agradava un... però mai va anar a més.
3) Quan tenia vint-i-un anys (7+7+7) estudiava econòmiques a la universitat de Barcelona. Ja no treia tan bones notes. Ho havia passat molt bé jugant a futbolins, menjant bombes, anant de viatge de pas d'equador a Praga, rient a la biblioteca (ja sé que no estava bé, però no ho podíem evitar). Als 21 ja m'ho prenia seriosament. Havia d'acabar.
Amics amb qui reiem molt, i encara tinc molta relació amb tres noies, clar que ara dues tenen bebès, i la tercera esperant.
4) Quan tenia vint-i-vuit anys (7x4) ja no estudiava. Treballava feia uns quants anys en una gestoria, assessoria i auditoria de comptes. Al principi érem el jefe i tres treballadors, però després vam quedar dues.
En aquella època ja portava uns anys cantant i fent teatre. Havia conegut una gent meravellosa. Vam fer una colla que ens ho passàvem molt bé sortint per port olímpic o els garitos del Poblenou. Ara ens seguim veient, però no tants dies com llavors. Bons amics!
5) Quan tenia trenta-cinc anys (7x5) treballava a la feina on sóc ara. De fet, al cumplir-los portava un mes. Va ser un bon canvi. Torna a estudiar per posar-te al dia en dret laboral. Una feina de voltar més, de conèixer molta gent. Una feina agraïda però cansada.
Ja portava un any amb en Wow, un altre canvi. Pot ser complicat enamorar-se d'algú que viu a 100 Km, però ho portem bé.
6) Quan tingui quaranta-dos anys (7x6) no sé què serà de mi. Espero viure a Palamós i seguir amb en Wow tan feliç. On treballaré és una incògnita. Seguiré en temes de formació? Em dedicaré a la prevenció de riscos laborals després d'acabar d'un cop amb les 600 hores de curs? Faré auditories de comptes? Tindré una cockteleria a la Costa Brava i cantaré els dijous?
7) I ara em falta una. Potser podria ser la més emocionant, però tinc son ja, així que us diré les set poblacions diferents on he estat aquesta setmana (de dilluns a dijous). Excepte la Bisbal on només he fet benzina, a tots els altres llocs he estat almenys 10 hores.
He estat a : Barcelona, Badalona, Cornellà del Llobregat, Olot, Palamós, La Bisbal de l'Empordà i Sabadell.
I a qui li passaré al meme?? Doncs mirant de no repetir-me, i una mica a l'atzar, tot i que potser procuro fer equiparat en nois i noies... Els escollits són (clar que no tenen cap obligació de fer-lo)
L'Emily, la Rita, l'alatrencada, la Nimue, en Sergi, l'Òscar i l'Estrip.
Les instruccions que em va donar són:
1) Incloure un vincle de la persona que t'invita a fer el meme (ja ho he fet, però ho repeteixo : El Veí, i copiar en el blog propi les instruccions per fer el meme
2) Compartir 7 fets sobre un mateix en el blog, alguns a l’atzar, altres de curiosos.
3) Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blogs.
4) Fer-los saber que han estat invitats deixant un comentari en els seus blogs.
5) Si algú no té set amics, o no els vol encolomar memes als amics, o si els amics ja han estat convidats per algú altre, buscar a algun estrany a la xarxa
El set per a alguns diuen que és un número màgic. A mi ni m'agrada ni em desagrada. Pensant- ho bé no tinc cap número preferit.
He anat pensant amb el set aquests dies. Al metro o conduint o caminant pel carrer. He pensat que la setmana té set dies, la Blancaneus tenia set nans, l'arc de Sant Martí té set colors... Les set meravelles, els set pecat capitals... Però quina relació tinc jo amb el set? I vinga a pensar, però no hi havia manera. Només tinc dues germanes, una àvia... Tenia set tiets directes... però sense la tieta, han quedat sis.... No he tingut set animals, tampoc set parelles estables, només porto quatre anys amb en Wow, he tingut tres cotxes (en diferents moments)... Em quedo curta. El set és massa alt.
I per altra banda em passo de llarg perquè he visitat més de set països diferents, realitzo la meva feina a més de set localitats diferents (crec que hi havia 40 possibles locals), guanyo més de set euros al mes, m'agraden més de set ciutats diferents. A cada ciutat li trobo el seu encant. Tinc més de set bons amics. Segueixo més de set blogs.He llegit més de llibres. També podria triar els set preferits, però no són molts? Clar que de fet tampoc tinc un llibre preferit, tot i que trobo bons més de set llibres. I si dic set que no m'hagin agradat? Potser sempre és millor parlar en positiu.
I finalment he decidit relacionar el set amb l'edat. Almenys per començar.
1) Quan tenia set anys estudiava a una escola de monges. Tot de nenes amb uniforme gris. Feia segon. La meva senyoreta es deia Hermelinda. Treia molt bones notes.Tenia una germana de tres anys, i era molt feliç (o això recordo)
2) Quan tenia catorze anys (7+7) estudiava a la mateixa escola de monges. Tot de nenes, ara ja sense uniforme, però sí amb bata rosa a classe. Feia primer de BUP. El meu tutor es deia Lluís. Ell un dia em va fer una caricatura que va batejar com "la cantant de Palafrugell". Quina visió de futur ! Perquè llavors ni coneixia en Wow ni cantava a cap cor. Llavors feia anglès a una acadèmia, perquè a escola feia francès. Hi anava amb una bona amiga que ara viu bastant lluny però potser en poc temps encara viurà a un país molt llunyà. Amb l'e-mail sempre estem en contacte.
Treia molt bones notes. Tenia dues germanes, una de 10 i l'altra de 2 anys. Començava a sortir en colla. Els nois venien a recollir-nos a la porta de l'escola. M'agradava un... però mai va anar a més.
3) Quan tenia vint-i-un anys (7+7+7) estudiava econòmiques a la universitat de Barcelona. Ja no treia tan bones notes. Ho havia passat molt bé jugant a futbolins, menjant bombes, anant de viatge de pas d'equador a Praga, rient a la biblioteca (ja sé que no estava bé, però no ho podíem evitar). Als 21 ja m'ho prenia seriosament. Havia d'acabar.
Amics amb qui reiem molt, i encara tinc molta relació amb tres noies, clar que ara dues tenen bebès, i la tercera esperant.
4) Quan tenia vint-i-vuit anys (7x4) ja no estudiava. Treballava feia uns quants anys en una gestoria, assessoria i auditoria de comptes. Al principi érem el jefe i tres treballadors, però després vam quedar dues.
En aquella època ja portava uns anys cantant i fent teatre. Havia conegut una gent meravellosa. Vam fer una colla que ens ho passàvem molt bé sortint per port olímpic o els garitos del Poblenou. Ara ens seguim veient, però no tants dies com llavors. Bons amics!
5) Quan tenia trenta-cinc anys (7x5) treballava a la feina on sóc ara. De fet, al cumplir-los portava un mes. Va ser un bon canvi. Torna a estudiar per posar-te al dia en dret laboral. Una feina de voltar més, de conèixer molta gent. Una feina agraïda però cansada.
Ja portava un any amb en Wow, un altre canvi. Pot ser complicat enamorar-se d'algú que viu a 100 Km, però ho portem bé.
6) Quan tingui quaranta-dos anys (7x6) no sé què serà de mi. Espero viure a Palamós i seguir amb en Wow tan feliç. On treballaré és una incògnita. Seguiré en temes de formació? Em dedicaré a la prevenció de riscos laborals després d'acabar d'un cop amb les 600 hores de curs? Faré auditories de comptes? Tindré una cockteleria a la Costa Brava i cantaré els dijous?
7) I ara em falta una. Potser podria ser la més emocionant, però tinc son ja, així que us diré les set poblacions diferents on he estat aquesta setmana (de dilluns a dijous). Excepte la Bisbal on només he fet benzina, a tots els altres llocs he estat almenys 10 hores.
He estat a : Barcelona, Badalona, Cornellà del Llobregat, Olot, Palamós, La Bisbal de l'Empordà i Sabadell.
I a qui li passaré al meme?? Doncs mirant de no repetir-me, i una mica a l'atzar, tot i que potser procuro fer equiparat en nois i noies... Els escollits són (clar que no tenen cap obligació de fer-lo)
L'Emily, la Rita, l'alatrencada, la Nimue, en Sergi, l'Òscar i l'Estrip.
divendres, 23 de gener del 2009
Aigua
En Rossend feia anys que no bevia aigua. No se’n recordava de quin gust tenia. Feia vint anys que no la tastava. I ara ja tenia dos més dels quaranta. De fet, no podia recordar cap gust a l’aigua, deia rient, perquè justament l’aigua no té gust a res.
Li agradava el seu cafè cada matí. I cafè amb anís després de dinar. Per la nit un poniol. Ell dinava i sopava amb vi. I si feia calor a l’estiu, una cerveseta , una clara, una coca-cola… però mai aigua.
Si li treies el tema de l’aigua, ell argumentava que l’aigua era el principi de tots els mals. Amb ell vaig tenir aquesta conversa, i similars converses altra gent del poble.
- Quan se t’infla el genoll i t’han de punxar, què et treuen? – va preguntar-me.
- Aigua- vaig respondre.
- I quan estàs fotut dels pulmons, quin és el motiu?
- Aigua
- Doncs et sembla poc? Els egipcis sí que en saben, i els marroquins, quan vas als seus paÏsos
- I quan estàs fotut dels pulmons, quin és el motiu?
- Aigua
- Doncs et sembla poc? Els egipcis sí que en saben, i els marroquins, quan vas als seus paÏsos
ja et diu el guia que no beguis aigua.
- Però Rossend, et falta acabar la frase. Et diuen que no beguis aigua d’aixetes, però si pots beure aigua envasada.
Però ell va seguir sense fer massa cas.
- El meu avi quan anàvem d’excursió, en arribar a una font, sempre ens prohibia beure fins al cap d’una estona, quan la suor hagués passat i després de mullar-nos una mica el pols i la cara.
- Clar Rossend, perquè estàveu suats i us podia donar un tall de digestió – vaig dir-li.
- Veus – va somriure ell – l’aigua pot produir talls de digestió
- I també el calor pot produir-ne. No és l´única causa.
- Mira – va seguir ell – a casa meva després de gelat, fruita o xocolata, prohibida l’aigua.
- Doncs jo ho faig i no em passa res
- Fins que passi – va dir en Rossend mentre es treia la cartera. D’allà va treure’s un paperet. Era la seva xuleta. – Mira, mira el que diuen les dites populars – I va començar a llegir.
- Amb l’aigua al coll. Això és ben dolent
- D’acord. No em diguis “d’aquesta aigua no en beuré”- li vaig contestar
- Mira, estàs gracioseta. Doncs vinga, fem un concurs – I va començar el seu recital
-Aigua de Sant Joan, cap guany i molta fam – va començar – Sant Pere plujós, trenta dies perillós.
- A l’abril cada gota val per mil L’aigua d’abril omple la gerra i el barril - vaig seguir. Però ell tenia la seva llista i em va guanyar.
- La pluja de Sant Pere, no omple el celler i buida l'era .
Si per Sant Joan plou, ni vi ni pa tou .
Si pel juny plou, poca fruita pel juliol
Pluja per Santa Quitèria (22 de maig), la collita i la misèria
Si plou per l'Ascensió, es perd la ceba i el meló
Pluja per Sant Bernat, el blat corcat
L'herba, si no es mulla, és or; si es mulla una vegada, és argent, i si se'n mulla
dues, és fem
Sant Vicenç mullat, tot el vi esguerrat
Sant Pau serè, tot l'any anirà bé;
Sant Pau mullat, tot l'any esbarriat
Pluja de Cap d'any, duu mal averany
Aigües de juny, mals solen dur
- En tens prou? – Va riure – I vam anar a fer un cafè ràpid, perquè va començar a ploure, i ell va poder dir-me.- Si et refredes, serà culpa d’aquesta aigua.
I potser inconscientment coneixia el seu destí i per això renegava de l’aigua. Era tan jove! Un diumenge anant a dinar al nou pis de la seva germana al Maresme, una riuada va endur-se’l a ell i el seu cotxe. Van incinerar-lo i van enterrar les seves cendres al bosc, lluny de rius i zones humides, perquè, us imagineu que les haguessin tirat al mar? Tota la vida allunyat de l’aigua i després eternament en ella.
- Però Rossend, et falta acabar la frase. Et diuen que no beguis aigua d’aixetes, però si pots beure aigua envasada.
Però ell va seguir sense fer massa cas.
- El meu avi quan anàvem d’excursió, en arribar a una font, sempre ens prohibia beure fins al cap d’una estona, quan la suor hagués passat i després de mullar-nos una mica el pols i la cara.
- Clar Rossend, perquè estàveu suats i us podia donar un tall de digestió – vaig dir-li.
- Veus – va somriure ell – l’aigua pot produir talls de digestió
- I també el calor pot produir-ne. No és l´única causa.
- Mira – va seguir ell – a casa meva després de gelat, fruita o xocolata, prohibida l’aigua.
- Doncs jo ho faig i no em passa res
- Fins que passi – va dir en Rossend mentre es treia la cartera. D’allà va treure’s un paperet. Era la seva xuleta. – Mira, mira el que diuen les dites populars – I va començar a llegir.
- Amb l’aigua al coll. Això és ben dolent
- D’acord. No em diguis “d’aquesta aigua no en beuré”- li vaig contestar
- Mira, estàs gracioseta. Doncs vinga, fem un concurs – I va començar el seu recital
-Aigua de Sant Joan, cap guany i molta fam – va començar – Sant Pere plujós, trenta dies perillós.
- A l’abril cada gota val per mil L’aigua d’abril omple la gerra i el barril - vaig seguir. Però ell tenia la seva llista i em va guanyar.
- La pluja de Sant Pere, no omple el celler i buida l'era .
Si per Sant Joan plou, ni vi ni pa tou .
Si pel juny plou, poca fruita pel juliol
Pluja per Santa Quitèria (22 de maig), la collita i la misèria
Si plou per l'Ascensió, es perd la ceba i el meló
Pluja per Sant Bernat, el blat corcat
L'herba, si no es mulla, és or; si es mulla una vegada, és argent, i si se'n mulla
dues, és fem
Sant Vicenç mullat, tot el vi esguerrat
Sant Pau serè, tot l'any anirà bé;
Sant Pau mullat, tot l'any esbarriat
Pluja de Cap d'any, duu mal averany
Aigües de juny, mals solen dur
- En tens prou? – Va riure – I vam anar a fer un cafè ràpid, perquè va començar a ploure, i ell va poder dir-me.- Si et refredes, serà culpa d’aquesta aigua.
I potser inconscientment coneixia el seu destí i per això renegava de l’aigua. Era tan jove! Un diumenge anant a dinar al nou pis de la seva germana al Maresme, una riuada va endur-se’l a ell i el seu cotxe. Van incinerar-lo i van enterrar les seves cendres al bosc, lluny de rius i zones humides, perquè, us imagineu que les haguessin tirat al mar? Tota la vida allunyat de l’aigua i després eternament en ella.
dilluns, 19 de gener del 2009
El dia més depriment del 2009
Una amiga m’ha comentat que avui, 19 de gener, era el dia més depriment de l’any 2009. I això? Doncs segons sembla l’últim dilluns de l’última setmana sencera de gener és el més depriment. Poca broma, una fórmula matemàtica ho demostra i tot! Alguns científics estan ben avorrits… Penseu que aconsellen prendre mesures pal·liatives i tot.
Pels que us agradin les fórmules us la copio. Els altres podeu tirar pel dret.
{W + (D-d)} x TQ
_______________
M x NA
(W) weather= Climatologia / Temps meteorològic
(D) debt = Nivell d’endeutament econòmic
(d) monthly salary = Ingressos monetaris
(T) time since Christmas= Dies que han passat des de Nadal
(Q) time since failed quit attempt = Periode de temps que ha passat des de l´ última crisis
(M) low motivational levels = nivell de motivació
(NA) the need to take action= obligació de prendre mesures
A mi no m’ha semblat un dia especialment depriment. He matinat és cert, a les 6h m’he llevat, però he despertat al costat del meu estimat. Tenia son, és veritat, però tocava anar a treballar. Avui Barcelona. La dutxa d’aigua calenteta, ràpid, ràpid, un petó ... o varis petons i adéu. Al carrer tot era fosc, però no feia fred. No tenia els vidres congelats. Què bé! A la carretera no hi havia quasi ningú. No he trobat cap camió lent, ni pesats que se t’acosten pel darrera per veure si corres i t’enganxa el radar. Un viatge relaxat! No he fet cues als peatges, què estrany! Sempre trio el que va més lent, i avui l’he encertat. No havia gaires cotxes entrant a Barcelona. Ja he arribat... a Badalona. He aparcat, he deixat les bosses a casa, he agafat els estris de feina, i cap el metro. Quasi vint parades! Però anava sentada. Avui he agafat el “20 minuts”. No deia res d’interesssant. Ah sí, una curiositat! Un preguntava com era la postura de la medusa. M’ha deixat intrigada. Provocaria al·lèrgies??? No, és una d’aquestes postures que segurament si la proves acabes rient per terra. I ara algú pensarà, bah, jo hi tinc la mà trencada (potser algú pot acabar enguixat).
He arribat deu minuts abans. Prova superada ! Per què havia de deprimir-me? A la feina tot ha anat sobre rodes. El temps ni fu ni fa. Es cert que ha caigut plugim a la tarda, però he pogut anar a comprar al Mercadona sense mullar-me. I he fregat i no s’assecava el terra, però tampoc feia fred tot i tenir les finestres obertes a quarts de nou del vespre. Un vespre molt de senyora de casa meva amb rentadora i tot. Però estava alegre.
El meu nivell d’endeutament segueix sent el mateix que abans festes. (Santa paga extra!)El Nadal sembla que estigui molt lluny, però sé que tornarà, cada any torna. I abans gaudirem d’altres festes. Per què deprimir-me?
Ara bé, si miro el món, llavors si que em deprimeixo. La sang tenyeix masses terres. Ens mostren algunes imatges crudes, però no vull imaginar-me ser en la pell dels que viuen en zones en guerra. Hi ha molts llocs dels que no se’n parla. I l’odi creix. Odi pel poder, odi per la riquesa, odi per les terres, odi per ser diferents... Odi sense remei. Voldria plorar i que les meves llàgrimes netegessin tot aquest odi, tota aquesta sang vessada
Si mirem més a prop, molt a prop, molts avis viuen en condicions de pobresa, gent dormint en caixers per guarir-se del fred de la nit, centres d’acollida plens de gom a gom, cues a l ‘ OTG per demanar l’atur. Moltes famílies veuen a pare o mare perdre la feina i el sou. Una indemnització que taparà forats però com seguiran pagant deutes? Es esgarrifós. Es deuen sentir ben ofegats com aquests peixets passat el temporal de Sant Esteve. Esperem que ells sí puguin tornar a nedar alegrement pel mar de la vida.
Pels que us agradin les fórmules us la copio. Els altres podeu tirar pel dret.
{W + (D-d)} x TQ
_______________
M x NA
(W) weather= Climatologia / Temps meteorològic
(D) debt = Nivell d’endeutament econòmic
(d) monthly salary = Ingressos monetaris
(T) time since Christmas= Dies que han passat des de Nadal
(Q) time since failed quit attempt = Periode de temps que ha passat des de l´ última crisis
(M) low motivational levels = nivell de motivació
(NA) the need to take action= obligació de prendre mesures
A mi no m’ha semblat un dia especialment depriment. He matinat és cert, a les 6h m’he llevat, però he despertat al costat del meu estimat. Tenia son, és veritat, però tocava anar a treballar. Avui Barcelona. La dutxa d’aigua calenteta, ràpid, ràpid, un petó ... o varis petons i adéu. Al carrer tot era fosc, però no feia fred. No tenia els vidres congelats. Què bé! A la carretera no hi havia quasi ningú. No he trobat cap camió lent, ni pesats que se t’acosten pel darrera per veure si corres i t’enganxa el radar. Un viatge relaxat! No he fet cues als peatges, què estrany! Sempre trio el que va més lent, i avui l’he encertat. No havia gaires cotxes entrant a Barcelona. Ja he arribat... a Badalona. He aparcat, he deixat les bosses a casa, he agafat els estris de feina, i cap el metro. Quasi vint parades! Però anava sentada. Avui he agafat el “20 minuts”. No deia res d’interesssant. Ah sí, una curiositat! Un preguntava com era la postura de la medusa. M’ha deixat intrigada. Provocaria al·lèrgies??? No, és una d’aquestes postures que segurament si la proves acabes rient per terra. I ara algú pensarà, bah, jo hi tinc la mà trencada (potser algú pot acabar enguixat).
He arribat deu minuts abans. Prova superada ! Per què havia de deprimir-me? A la feina tot ha anat sobre rodes. El temps ni fu ni fa. Es cert que ha caigut plugim a la tarda, però he pogut anar a comprar al Mercadona sense mullar-me. I he fregat i no s’assecava el terra, però tampoc feia fred tot i tenir les finestres obertes a quarts de nou del vespre. Un vespre molt de senyora de casa meva amb rentadora i tot. Però estava alegre.
El meu nivell d’endeutament segueix sent el mateix que abans festes. (Santa paga extra!)El Nadal sembla que estigui molt lluny, però sé que tornarà, cada any torna. I abans gaudirem d’altres festes. Per què deprimir-me?
Ara bé, si miro el món, llavors si que em deprimeixo. La sang tenyeix masses terres. Ens mostren algunes imatges crudes, però no vull imaginar-me ser en la pell dels que viuen en zones en guerra. Hi ha molts llocs dels que no se’n parla. I l’odi creix. Odi pel poder, odi per la riquesa, odi per les terres, odi per ser diferents... Odi sense remei. Voldria plorar i que les meves llàgrimes netegessin tot aquest odi, tota aquesta sang vessada
Si mirem més a prop, molt a prop, molts avis viuen en condicions de pobresa, gent dormint en caixers per guarir-se del fred de la nit, centres d’acollida plens de gom a gom, cues a l ‘ OTG per demanar l’atur. Moltes famílies veuen a pare o mare perdre la feina i el sou. Una indemnització que taparà forats però com seguiran pagant deutes? Es esgarrifós. Es deuen sentir ben ofegats com aquests peixets passat el temporal de Sant Esteve. Esperem que ells sí puguin tornar a nedar alegrement pel mar de la vida.
dissabte, 17 de gener del 2009
Precisió
En els cursos de comunicació s’aconsella precisió. I és cert que si vas donant voltes als temes emboliques als que t’escolten, però també s’ha de tenir present si l’oient coneix aquella paraula precisa, perquè si la desconeix ja deixes de ser precís. Vigilar en no allargar-se, perquè si et fas pesat, més probabilitats tens que l'altre desconecti. Ara que si un és massa breu i esquemàtic potser l’altre no capta del tot la idea que vols donar. Per això jo sempre dic, s'ha de buscar el punt mig, o millor dit, el punt adequat. Això sempre que volguem aconseguir una bona comunicació. Si volem l'efecte contrari, llavors és qüestió d'utilitzar paraules estranyes, fins i tot alguna inventada que impressioni. I feu servir diminutius, sigles, abreviacions. Afegiu alguns percentatges i xifres que això mareja i desconcerta.I parleu ràpid, molt ràpid. I quasi no respireu. Però respireu, que sinó morireu. Respireu per això on no s'ha de respirar. Talleu les frases a veure si confoneu als que escolten. Però tornem a la precisió, mireu un parell d'exemples.
Exemple de precisió:
Barcelona. Casa de la meva àvia de 89 anys . 9 de gener de 2009. En escena ella, ma germana mitjana i jo.
Les noies s'acomiaden de l'àvia a la porta de l'escala.
- Moltes gràcies per la visita - diu l'àvia
- De res.
- I records als maridets - diu l'àvia. S'atura, es repensa el que ha dit. - Records als... amants- diu amb cara de satisfacció després d'haver trobat la paraula adient.
I la dona tenia raó, Si no estem casats, doncs marits no són. Podria haver dit nuvis, però ara ,la paraula no està de moda. També hagués estat bonic "xicots" Però crec que per a ella "amants" era una categoria superior.
Exemple de no precisió:
Barcelona. Centre on assajo amb el cor. 13 de gener de 2009. En escena una dona que mai vol dir la seva edat però se li suposen uns cinquanta. Porta uns cabells amb metxes roses ben estarrufats. La seva cara té varies capes de maquillatge per sobre. Les ungles a conjunt. Collaret, arrecades i anells conjuntats. Té una veu gruixuda, per telèfon sempre penses que serà un home. I al seu davant jo mateixa. Al fons i als costats hi ha altres cantaires xerrant en acabar l'assaig.
- Com han anat els Nadals? - va preguntar la meva companya de cants
- Ah molt bé. Sembla que faci tant, i només fa una setmana de Reis. - li vaig respondre. Vaig pensar que havia de preguntar-li a ella, però podia ser massa perillós. Volia anar cap a casa.
- I en Wow i els nens? Estan bé?
- Sí, si gràcies- vaig contestar
- Per cert, no sé si t'ho he preguntat - I vaig pensar doncs si ja m'ho has preguntat, ja t'ho hauré contestat , però ella va seguir - En Wow i tu viviu junts?
- De vegades.- vaig contestar.
I em vaig quedar tan ample. Segons com t'ho miris no vivim junts, perquè no tenim cap hipoteca comuna, ni lloguer compartit, ni dormim junts cada nit. Però quan podem, o sigui caps de setmana i segons per on em caigui a mi la feina estem junts, no? Doncs vivim junts de vegades. Potser no vaig ser massa precisa, però li vaig buscar la part positiva a l'assumpte. La part negativa seria comptar quants dies en un mes normal ens veiem. No arribem a mig mes.O pitjor mirar les hores. Però en còmput d'hores tampoc estan tan bé altres parelles que viuen junts, ja que potser per feina coincideixen poc a casa. I si estàs dormit no compta, que no et veus. Clar que et pots abraçar i és bonic, sobretot amb el fred.... I tornant a temes positius, després hi ha les vancances on et veus més, i la Setmana Santa...Quants dies falten? Setanta? Vuitanta? Noranta? (tot rima amb santa)
Aquí no vaig ser precisa, clar que després vaig aclarir aquest "de vegades" a la dona de la veu gruixuda, perquè es va quedar amb una cara de"ja m'ha fotut aquesta"
Exemple de precisió:
Barcelona. Casa de la meva àvia de 89 anys . 9 de gener de 2009. En escena ella, ma germana mitjana i jo.
Les noies s'acomiaden de l'àvia a la porta de l'escala.
- Moltes gràcies per la visita - diu l'àvia
- De res.
- I records als maridets - diu l'àvia. S'atura, es repensa el que ha dit. - Records als... amants- diu amb cara de satisfacció després d'haver trobat la paraula adient.
I la dona tenia raó, Si no estem casats, doncs marits no són. Podria haver dit nuvis, però ara ,la paraula no està de moda. També hagués estat bonic "xicots" Però crec que per a ella "amants" era una categoria superior.
Exemple de no precisió:
Barcelona. Centre on assajo amb el cor. 13 de gener de 2009. En escena una dona que mai vol dir la seva edat però se li suposen uns cinquanta. Porta uns cabells amb metxes roses ben estarrufats. La seva cara té varies capes de maquillatge per sobre. Les ungles a conjunt. Collaret, arrecades i anells conjuntats. Té una veu gruixuda, per telèfon sempre penses que serà un home. I al seu davant jo mateixa. Al fons i als costats hi ha altres cantaires xerrant en acabar l'assaig.
- Com han anat els Nadals? - va preguntar la meva companya de cants
- Ah molt bé. Sembla que faci tant, i només fa una setmana de Reis. - li vaig respondre. Vaig pensar que havia de preguntar-li a ella, però podia ser massa perillós. Volia anar cap a casa.
- I en Wow i els nens? Estan bé?
- Sí, si gràcies- vaig contestar
- Per cert, no sé si t'ho he preguntat - I vaig pensar doncs si ja m'ho has preguntat, ja t'ho hauré contestat , però ella va seguir - En Wow i tu viviu junts?
- De vegades.- vaig contestar.
I em vaig quedar tan ample. Segons com t'ho miris no vivim junts, perquè no tenim cap hipoteca comuna, ni lloguer compartit, ni dormim junts cada nit. Però quan podem, o sigui caps de setmana i segons per on em caigui a mi la feina estem junts, no? Doncs vivim junts de vegades. Potser no vaig ser massa precisa, però li vaig buscar la part positiva a l'assumpte. La part negativa seria comptar quants dies en un mes normal ens veiem. No arribem a mig mes.O pitjor mirar les hores. Però en còmput d'hores tampoc estan tan bé altres parelles que viuen junts, ja que potser per feina coincideixen poc a casa. I si estàs dormit no compta, que no et veus. Clar que et pots abraçar i és bonic, sobretot amb el fred.... I tornant a temes positius, després hi ha les vancances on et veus més, i la Setmana Santa...Quants dies falten? Setanta? Vuitanta? Noranta? (tot rima amb santa)
Aquí no vaig ser precisa, clar que després vaig aclarir aquest "de vegades" a la dona de la veu gruixuda, perquè es va quedar amb una cara de"ja m'ha fotut aquesta"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)