Sensacions de dilluns

Fa dos dilluns, la sensació que la tardor havia arribat de cop va arribar-me de bon matí. De fet, era com si ja fos hivern. Els tres graus a l'andana de l'estació de Caldes de Malavella, durant els cinc minuts aproximats des de que anuncien el tren fins que arriba, em van deixar gelada. Enyorava uns mitjons als meus peus. Les mitges eren ridícules davant aquell fred. Desitjava un abric gruixut i una samarreta, però venia de la costa amb una jaqueta de poc abrigar. Anava picant de peus al terra recordant passos de claqué. Feia cercles amunt i avall pregant que el tren arribés. La gent no em mirava. Tots miraven la via esperant el tren.

Aquell dilluns em vaig sentir la dona multitransportada, o millor dit, multiusuària del transport. Tot va començar a quarts de set agafant el cotxe fins a Caldes. Era de nit. Encara no havien canviat l'hora. Mentre intentava no quedar-me quieta a l'estació de Caldes, la foscor del blau va minvar una mica. Era bonica la tonalitat del cel preparant-se per a la sortida del sol... Però jo només podia veure l'aire calent de les respiracions de la gent transformat en fum. De petita m'agradava veure-ho. M'imaginava que fumava. I potser per això vaig començar a fer-ho, per culpa de la gelor de l'hivern... Clar que vaig deixar-ho. I crec que si ara fumés una cigarreta, tindria una sensació d'ofec. O potser no, però prefereixo no provar-ho. Cada vegada està més mal vist fumar. I sé que no és gens saludable, però penso que els fumadors deuen tenir la sensació de ser perseguits arreu.

Aquell dilluns treballava a Barcelona. Després del tren, el metro, només dues parades. I per la tarda passeig d'un quart d'hora fins la fisioterapeuta. Vaig anar en bicing a fer una visita ràpida als meus pares, i  bicing de nou fins a l'estació del Clot. Vaig agafar el tren regional que para a més estacions, però és més barat. També així podia anar llegint més coses de feina.

A Caldes m'esperava el meu cotxe. Feia fred, però menys que al matí. I cap a la costa que allà fa menys fred si no venta tramontana. Tot i que a casa la flama de l'amor escalfa. I en el llit, els meus peus gelats troben consol en el pobre Wow. No vull imaginar-me quina sensació deu tenir ell...

Podia haver pujat a la barca del meu cunyat, o intentar que algú em fes una volta en moto. Potser haver pujat a la Sarfa, tot i florir-me esperant-la. Pujar en avió ja és més complicat... però tot i això em vaig sentir una dona multitransportada.


Ahir era dilluns. Ahir no vaig matinar ni em vaig multitransportar.
 Ahir era festa. Era el meu sant i el de tothom. Ens vam felicitar amb els nens, fent la broma que de petita cada any repetíem  amb les meves germanes o els meus cosins. Recordo castanyades a Arbúcies, panallets, rovellons... també cementiris. Al cementiri d'Arbúcies descansa el meu avi.

Ahir molta gent tenia sensacions de tristesa tot visitant els cementiris. Recordant els bons moments viscuts al nostre costat. Ara cada vegada més difunts decideixen que els cremin, i el seu record el trobem als boscos, al mar...

Ahir quan es va fer fosc encara una colla de nanos despistada va picar a la porta reclamant caramels amb  la pregunta de Truco o trato?. Si tenim la castanyada per què s'han d'importar aquestes tradicions poca-soltes? Perquè si esculls Truco, es veu que et tiren un ou. Si almenys cantessin per guanyar-se els caramels... Doncs tot el cap de setmana vinga a picar a la porta. Sensacions de sentir-me americanitzada.

Avions

 

Divendres tarda. En Francesc volia fer tranquil la migduada, però aquells maleits avions no paraven de passar.

Cada any des de que vivia a la Vila Olímpica, com havia volgut la Laia, els avions assajant la festa del cel el molestaven. També li recordaven el dia del seu casament. Ja feia set anys? Casar-se en una església al Poblenou mentre els motors dels avions no paraven de fer soroll havia estat un disgust per a la Laia i la seva mare. Però elles havien triat el dia i el lloc. Ell ja en tenia prou amb un casament civil. Bé, de fet, si era franc, en aquell moment també li van disgustar els avions, tot i que  va ser un alivi que el capellà escurcés la cerimònia... Però les fotos a la porta de l'església amb aquell soroll, mentre tothom cridava per fer-se sentir... Quin horror! I ara, veient que la seva relació havia canviat tant, sentir aquells avions encara li agradava menys.

Viure amb la Laia cada vegada era més avorrit. I ell... havia de matar l'avorriment. No sabia com aquell migdia enlloc de dinar, ell i la Marga del departament de finances havien acabat en un hotel. I des d'aquell dia, en Francesc havia revifat sexualment. Seguien les seves trobades amb la Marga, però també havia quedat amb un parell de noies d'internet. Cap compromís, perquè elles també eren casades.Potser ja feia un any de tot plegat.

En Francesc volia creure's que la Laia també tenia les seves aventuretes, però preferia no saber-ho. Segur que algun dia enlloc de fer el cafè amb les amigues o anar al gimnàs estava amb algun, perquè semblava més contenta últimament.

El soroll de la porta que s'obria el va fer tornar dels seus pensaments. Era la Laia. Realment seguia estant bona, però no en tenia prou amb ella. La Laia li va fer un petonet.

- Els avions anuncien el nostre aniversari de casament.
- Sí, reina.
- Grrrr, ens van espatllar el dia - va dir la Laia arrufant el nas.
- Tampoc tant, dona.
- Què vols dir?
- Doncs que al restaurant ja no se sentien. I a part no van impedir el nostre casament, que era el que volíem - va respondre en Francesc.
- Francesc, després de set anys, no et semblaria hora de fer la nostra relació més oberta?
- Què dius? - va saltar en Francesc esverat - Tu creus que em pots canviar com enganxina?
- Carinyo, no volia dir sexualment oberta, volia dir que m'expliquessis què et passa.
- Ah, que els avions no em deixen dormir - va dir en Francesc
- No vull dir ara - va dir la Laia rient - Ets impossible! Hauries d'haver vist la cara que has fet quan t'he parlat de relacions obertes. Ha, ha, ha. Et creus que no sé que porto banyes per tot arreu? Però clar és més elegant fer-ho d'amagat. Saps una cosa? Tu i jo som molt diferents. Jo sempre dic el que penso, i tu penses el que has de dir.
- Tu també m'has fet banyes?
- Ja veig que la teva única preocupació és el teu orgull masculí. Doncs si vols saber-ho pregunta-li a la Marga.

Van quedar en silenci. Els avions seguien passant com si el país estés en guerra.

Vulpellac

El setembre avança, la rutina continua. Algunes pluges, baixa una mica la temperatura. De nit em tapo amb el cobrellit. El sol cada dia s'acomiada una mica abans...

I els records d'estiu  encara estan a la ment. Una nit vam anar a la festa major de Vulpellac. Tocava l'orquestra Diversiones de la qual ens havien parlat sovint, i realment ens van fer passar una bona estona.

Vulpellac és al costat de La Bisbal. Sempre he vist el seu cartell passant per la carretera, però mai hi havia anat.  Era la nit d'un dissabte d'agost. Els cotxes anaven aparcant en una esplanada a l'entrada de Vulpellac. Un grup cantava. Vam decidir voltar pel poble sentint de fons la música dels altaveus. Vulpellac era un poblet preciós a la llum dels fanals i la lluna, de cases antigues, terra de pedra, carrerons encantadors...
Grupets d'adolescents passejaven pel poble. Era nit de festa major!

Vam tornar a la festa, a ballar i riure amb les versions  dels vuitanta de Diversiones.  Un mojito ens va acompanyar, i vam decidir tornar a Vulpellac una tarda per fotografiar-lo.

Allargant les vacances

Sembla que les pluges d'avui vulguin allunyar-nos de l'estiu. Però ja se sap que al setembre sempre plou, però seguirà fent calor. Plou per remullar les festes del Poblenou i les de la Mercè.

Preveient possibles canvis de temps, i tenint en compte les obres que ens falten fer, aquest cap de setmana vam decidir allargar les vacances.  De fet jo vaig començar a treballar el dia 1, però ens vam prendre un cap de setmana estiuenc. Diumenge van venir uns cosins i vam fer platja. Dissabte vam anar a Colliure, on mai hi havíem anat però segur que hi tornarem. Vam anar tranquils, seguint la costa des de Portbou, Cervera. Per una carretera deliciosa, sobretot si t'has pres la Biodramina. Jo vaig poder fer fotos des del cotxe sense patir per les corbes. Visca la Biodramina!

El pàrquing de Colliure era ple, i vam aparcar cap a la muntanya, així vam poder contemplar unes bones vistes.
Vam baixar per unes escaletes a una cala que agafava un camí de ronda fins a una platja més gran. Els restaurants oferien musclus amb patates. Hi havia gent a les terrasses i gent a la platja.

Jo estava extasiada mirant l'aigua blava, el molí, el castell, l'ésglésia, l'ermita prop del far, les casetes de diferents colors pastels amb finestres d'altres colors...

Va coincidir que feien una diada catalana, i ballava un esbart de Torroella. Després l'orquestra els Montgrins tocaven sardanes. Havien penjat per la riera tot de senyeres. Tot era molt alegre i festiu!

Vam passejar pels carrerons plens de botigues d'artesania. Les parets i finestres pintades en tons pastels seguien. Estava quedant-me embaladida. Un lloc tan bonic, i  en tan bona companyia. Què més podia desitjar?

Visita a l'Illa Roja

Era una tarda d'agost. Vam anar cap a la platja de Pals. Vam aparcar dalt la pujada i vam baixar alegrement per un carrer amb forta pendent sense pensar en la tornada. La gent es banyava, prenia el sol, i els més atrevits es llençaven des d'una roca. Clar que suposo que tampoc calia ser massa atrevit. Hi havia una cua de nens, noiets i noietes, pares... Al costat  hi havia la cua dels familiars, fotògrafs del salt.

Nosaltres no vam saltar. Nosaltres vam seguir pel caminet de la dreta. L' Illa Roja ens esperava.

El sol ja no hi tocava, així que no hi feia calor. Era agradable jeure sobre la tovallola en aquella sorra que no cremava... Alguns nens jugaven mentre els adults xerraven. Els pares d'una família alemanya van obrir una ampolla de cava que van beure en dues copes de plàstic mentre contemplaven aquell idil·lic paisatge.

Uns joves van arribar amb càmera. I el que semblava increïble, un d'ells havia escalat fins dalt l' illa, i... estava saltant. Jo ho vaig trobar perillós. Però ell  va convèncer a un dels amics per pujar-hi.Tots els pocs que érem a la platja els miràvem... Segons explicava el xicot l'escalada era perillosa. Però que no passava res quan saltaves. Deia que tocaves terra amb els peus, però que no passava res si en arribar a l'aigua arronsaves una mica les cames.

Tots dos van nedar per pujar per arribar a la part de darrera l'illa. Un cop a dalt, l'amic no es va veure en cor de saltar. Anava mirant tots els possibles llocs des d'on saltar... però res. L'altre repetia que com era enginyer.Finalment, l'enginyer no sé com va tornar a baix, però el noi primer va saltar de nou... Quan vaig veure que emergia el seu cap de l'aigua vaig sospirar tranquil·la... Però va tornar a provar sort una altra vegada. Aquest cop acompanyat d'un xicot que pescava a les roques de la vora, que en veure'ls, va demanar-li consell sobre l'ascens. I apa, a patir dos cops més! Per sort ningú va prendre mal.

Ens vam banyar en l'aigua gelada i transparent. La gent anava marxant. Només quedava la família alemanya. Les seves filles adolescents jugaven a pales. Vam deixar-los per ells sols tota la platja. Ells van treure el cava de la neverata per brindar de nou.

Per acabar vull comentar que les fotos que he penjat són d'en Wow.

Seguint les petjades de la Rita

Després de llegir el post de la Rita, vaig quedar-me amb ganes de veure d'a prop aquell paratge tan suggerent. I just al cap de pocs dies, una tarda, en Wow ens va portar als nens i a mi a fer un passeig a l'Escala. Un cop allà  va dir, si de cas anem més cap a Empúria Brava.

Tot just vam aparcar al pàrquing de darrera de l'hotel de la Rita. Ens vam anar apropant fins veure'l pel davant. Hi havia molta animació. No era una tarda calurosa, però la gent estava alegre a la platja vora les dunes, sota parasols de palla.

Vam deixar enrera l'hotel.Vam agafar el passeig contemplant l'ambient de gent passejant, altres venint de la platja migvestits,en banyador, amb les tovalloles encara molles. Bicicletes amb grans, joves i nens a sobre, patins, fins i tot un patinet, cotxets de nens... Tothom estava content. Amb vambes o  xancletes o sandàlies... Pantalons curts, vestits estiuencs, pantalons fresquets... Ànimes contentes!

A la dreta tot de caletes, amb la gent relaxada a la sorra o l'aigua. Al fons,  la badia de Roses.

Seguint el passeig trobes a l'esquerra les runes d'Empúries . Escipió elegant saluda des de darrera les reixes. I a la dreta l'espigó helènic.

El trenet turístic va carregat de gent contenta.

Un mirador preciós al final del passeig. Estem a Sant Martí d'Empúries, un conjunt medieval deliciós. L'església fa sonar les seves campanes saludant-nos. Les terrasses acullen els turistes estrangers sopant, mentres els nacionals prenen gelats.

Emprenem la tornada. Més bicicletes, gent corrent, famílies passejant, parelletes enamorades de totes les edats... Se senten diferents idiomes, però tothom està content.

Les platges van buidant-se, però alguns encara hi segueixen. Tothom va al seu ritme. Aquí els rellotges no manen. Es estiu, són vacances i la Costa Brava és idíl·lica!

Llàgrimes de Sant Llorenç

(foto de google)












El papa Jaume va fer un dolç petó a la mama Helena. Com estimava aquella dona! Ja portaven setze anys junts! Però ell seguia boig per ella! Li agradava acariciar la seva pell suau després de fer l'amor. era la pell més suau que mai havia tocat.


El papa Jaume va somriure recordant quan el ventre de  la mama Helena va anar inflant-se. Cada dia li creixia més i més, fins que van néixer la Sandra i la Marta. Quina feinada!  Ara eren dues noietes de deu anys que dormien tranquilament a l'habitació del costat. La vida anava passant! Lluny quedaven les bogeries d'adolescència, però semblava que fos ahir quan l'Helena i ell, quan encara no vivien junts,buscaven els llocs més sorprenents per fer l'amor. I sempre al final aquell dolces carícies.

La mama Helena va fer un petó i li va dir Bona nit. Estava cansada. Sort que eren de vacances, perquè era la una de la matinada tocada. Les delícies de l'amor combinades amb fills acostumen a donar com a resultat nits de poc dormir.

La mama Helena li havia donat la mà mentre ja devia dormir. Però en papa Jaume, cosa estranya, estava desvetllat. Sentia el repicar del vent. Al terrat quelcom anava amunt i avall. I ells vivien al quart, sota terrat.

Va sortir al replà i va pujar les escales descalç. Si la mama Helena el veiés el renyaria. Va obrir el llum amb el perill de ser vist en calçotets i samarreta. Un cubell dels veïns es bellugava. Va posar-lo dins del safareig. Allà no molestaria .  Va tancar el llum i va sortir fora de nou. El cel era ple d'estels. Un estel fugaç  va passar!  Va ser tan ràpid que no va poder pensar cap desig! Caram un altre! Feia un vent fresc. Va baixar.

La mama Helena es va despertar en sentir-lo tornar. On eres?va dir obrint la lampareta. I en papa Jaume li va explicar que havia vist dos estels fugaços. Eren a l'època de les llàgrimes de Sant Llorenç. En papa Jaume deia que la següent nit anirien a veure'ls amb les nenes. Va somriure. " Vols pujar-hi, mama?" I la mama Helena va somriure. Fa fred? I ell va dir que podia anar amb la camisola que ja l'abraçaria. I els veïns? va interrogar ella. Ell va respondre segur que dormien.

Van pujar agafats de la mà silenciosos. La mama Helena va renyar al papa Jaume per anar descalç. No van obrir cap llum.  El papa Jaume va agafar per la cintura la seva dona mentre miraven al cel. Un estel! Ben ràpid una altra vegada! El papa Jaume no havia pogut pensar cap desig. Va fer un petó a la mama Helena. I ell es va perdre veure passar un altre estel.

El papa Jaume va desitjar estimar-se sempre amb la mama Helena, i en mig d'aquest pensament va passar un altre estel. No calien estels màgics. El papa Jaume sabia  des de que la va conèixer que el seu amor seria etern.