El Tour de França ha retornat a la meva vida

Quan tenia cinc anys, els meus pares van llogar per tot l'any una casa a Arbúcies. Hi anàvem cada quinze dies. Jo deia que Arbúcies era el poble més maco del món. M'agradava veure a la primavera sortir les fulletes als arbres, com creixien grans i verdes a l'estiu. A la tardor agafaven tons vermellosos, i ens abandonavem a l'hivern.

Passats uns tres anys, van canviar a la Costa Daurada, però uns tiets van quedar-se amb la casa de lloguer. I així vaig poder-hi seguir anant. Fins no fa gaire, quan va morir la propietària, i amb pena vam haver de deixar enrera records d'infantesa i adolescència. La porta es va tancar.

Recordo uns quants juliols anant amb la meva germana a Arbúcies. Allà estàvem amb els meus tiets i cosins. Era fantàstic! Esmorzar un panet amb embotit, el de berenar amb nocilla, jugar amb els veïns al pati a jocs de taula, córrer en bicicleta de pati a pati, campionats de ping pong, anar d'excursió al riu o a fonts, la piscina de la fonda del costat, perquè encara no havien construit la municipal ...

També tinc el record esvait del Tour de França. A la fonda del costat, tenien la saleta de la televisió amb cadires. La pantalla era més gran que la de casa, tot i que no era com una de plasma, i allà, amb algun client de la fonda seguíem animats la cursa. No havia vist mai més una cursa de bicicletes fins avui. I ha estat sense proposar-m'ho.

Avui he despertat prop de les 6h a l'Empordà. Ahir tarda vaig anar-hi. Algú pensarà que és una pallissa, però només per l'abraçada dels nens d'en Wow hi tornaria un milió de vegades més. Feia dies que no els veia. Evidentment també em va alegrar veure en Wow, i un cop deixats els nens compartir passejada i gelat per Platja d'Aro.

Aquest matí, a quarts de nou ja estava a L'Hospitalet. Avui tocava allà. He mirat el diari gratuït mentre prenia un cafè amb llet en un bar, i he vist el recorregut del Tour. Potser el veuria.

Us estalvio unes quantes anècdotes del dia, i em situo a les 16.15 al Passeig Colom. Encara tenia els peus, les sabates i els cabells mullats. Quina ràbia! Com tots els dimarts i dijous tenia curs a la tarda. Pel carrer m'han volgut donar la bandereta groga. No hi havia massa gent. La pluja haurà desanimat a uns quants. Bastants eren estrangers.

He arribat al curs. Des de la classe no es veia el carrer, però a l'altra banda del pis,hi havia un magnífic balcó per veure la cursa. Oh! Quan era petita sempre havia desitjat poder veure la cavalcada de Reis des d'un balcó. De gran també, però de petita més perquè era més baixeta. A més a més, els típics enfilats a l'escala et tapaven. I el perill dels caramels fent-te nyanyos al cap! Haurien de prohibir tirar-los amb tanta força.

Avui el meu somni s'ha fet realitat. La professora ens ha deixat anar a mirar la cursa (com si fóssim nens petits! La majoria són més grans que jo) . Quan hem sentit moltes botzines, tots cap el balcó. Però era part de la comitiva més sorollosa. Hi ha hagut una segona falsa alarma. Un ha anat a controlar. Res! De nou més botzines i helicòpters. Tots al balcó i la pobra professora aguantantel paire. Finalment hem buscat un contacte, el meu pare que seguia el Tour per la tele era ideal. Ell ens ha donat l'avís pel mòbil, i hem pogut seguir la classe fins la seva trucada, i llavors tots a veure el ciclista que anava primer i tota la resta. El balcó era ben llarg. La barana no estava massa neta, però ho hem vist molt bé.

Els companys han fet fotos com la que he penjat al principi. Quina emoció! El Tour de França ha tornat a la meva vida vint-i-tants anys després!

Una fantàstica idea

En Gabriel portava dies donant-li voltes. Com arreglar aquella crisi? Hi havia alguna manera de solucionar-la a nivell europeu? Tot i que a ell li preocupava més aconseguir reconeixements que resoldre problemes. Necessitava una idea que el catapultés a la fama. No volia ser un simple polític que havia passat pel Parlament Europeu, ell volia ser recordat pels segles dels segles.

I la llum li va venir mentre li repassava la lliçó a la seva filla. Galileu! Els planetes! Plutó des del 2006 perd la categoria de planeta. Allò era perfecte! Clar! Primerament es tractaria de donar a cada planeta el seu reconeixement com a dia de la setmana. S’havia d’eliminar el nom de Diumenge que no era massa laic, i d’ara en endavant l’anomenarien Diterra, doncs ja que era el planeta on vivien, tindria el nom del dia de descans.

Dilluns també era un nom a desaparèixer. La Lluna només era un satèl·lit, no podia tenir tanta categoria. El primer dia de la setmana seria Diurà, en honor al primer planeta descobert des de l’època grega.

Faltava Neptú. Aquest planeta va ser descobert a finals del segle XIX, però també mereixia tenir un dia. Per tant afegirien un dia a la setmana. I va pensar a posar-lo el segon. Diurà li semblava un nom lleig, i per tant s’esqueia per començar la setmana. Ja estava, s’havia de planificar el canvi a setmanes de vuit dies : Diurà, Dineptú, Dimarts per Mart, Dimecres per Mercuri, Dijous per Júpiter, Divendres per Venus, Dissabte per Saturn i Diterra per l’estimada Terra.

Ja tenia tots els planetes honorats. Només calia quadrar hores. Fins ara, les setmanes eren de 168 hores, set dies de 24 hores, no? Doncs, serien setmanes de vuit dies de 21 hores. Era perfecte! I el dia afegit seria laborable. Per tant treballant sis dies, si es feien 8 hores diàries, serien 48 hores treballades setmanalment, i després dos dies de descans.

En Gabriel cada cop estava més emocionat amb la seva idea. S’havia enterrat la directiva de les 65 hores, però amb la seva nova idea, afegint un dia, es guanyaven vuit hores. I potser, forçant una mica més, es podrien arribar a pactar jornades legals diàries de 9 hores respectant el descans setmanal de dos dies. Res de pagar hores extraordinàries. Aquestes hores serien d’obligat compliment. Per tant serien 56 hores setmanals de treball. Era perfecte! Era la millor idea de la seva vida. Segur que als companys del partit els agradaria la idea. També als seus companys europeus actuals. I a la gent, no calia explicar-los aquella part. Se’ls havia de distreure amb festes nacionals per celebrar el reconeixement dels planetes oblidats.

Tothom el recordaria com l’home que va decidir canviar els calendaris. I el seu fill petit quan estudiés socials, trobaria a la lliçó el nom del seu pare. Posant el seu nom a google es trobarien milers d’entrades. Apareixeria junt amb Copèrnic , Galileu i Kepler. Quina bona pensada!

(Dedico aquest post a un company de feina, ja que m’he inspirat en una broma que va fer a les amigues d’escola de la seva nena).

113è joc literari

En Jesús Maria Tibau ens ha fet una nova proposta, aquest cop més difícil, no es podia fer servir la "I". Quants cops l'he feta servir en la introducció?? Quina mala idea, perquè la foto és d'una bicicleta... Però bé, he llegit uns quants textos on ho han aconseguit, i jo finalment també, Tot i que queda redactat un pèl estrany. Però crec que s'entèn.




La foto m’ha transportat al passat. Amb calor! De vacances a la platja, la costa Daurada.

Una companya de classe meva s’apropava en tren. Amb els meus pares vam anar a buscar-la en cotxe a la parada. La meva germana junt amb un parent van anar cap allà pedalant, era sorpresa! Anaven molt de pressa. Eren uns nou-cents metres a recorrer.

La meva companya va pujar al cotxe. Els meus pares van anar cap a casa. Nosaltres dues vàrem fer una volta pel mercat.

La meva germana, amb potser dotze anys pedalava, quan de sobte va notar com les seves mans pujaven agafades al volant. Era com l'ET! Però no del tot. El volant se separava de la resta de l'aparell, els peus pedalant, el cos catacloc!. Allò era un bon cop! Per acabar-ho d'adobar, el ferro sense volant va anar a parar a clavar-se a la cama.

El parent es va quedar glaçat. Quanta sang! Va pensar pedalar per buscar ajuda.
Els metges van fer uns quants punts a la cama. Una marca de guerra més. Pobreta!

Nosaltres vam tornar a casa. Allò va ser una bona sorpresa!

Un diumenge de tardor (2)

Diumenge de tardor el trobareu aquí , tot i que ambdós relats poden llegir-se independentment.

http://www.youtube.com/watch?v=MyMfS5OeNEE&feature=related



La Genoveva va despertar-se. No se sentia cap soroll, però això ja era normal, ja no vivien al mig d’ Olot. I a part, ella cada cop estava més sorda. Va obrir els ulls. Una claror minsa entrava per sota la finestra. Encara estava viva! La Genoveva s’anava fent gran, en un any en tindria noranta. I portava uns mesos que mai no sabia si despertaria a casa o al món dels difunts. La Genoveva creia que qualsevol dia moriria dormint, i que seria una mort dolça. A ella no li feia por, tot i que la neguitejava una mica. El desconegut sempre fa por. Potser es reuniria amb en Salvador després de quinze anys de viduïtat. O qui sap on aniria a parar la seva ànima. Però aquell dia encara estava allà. I era... diumenge. Els diumenges per ella eren bons dies. Tindria la companyia de la família. Bé, no de tota, perquè la seva neta potser no hauria arribat encara a casa. Aquella noia els feia anar de cap! Esperava que canviaria. Les seves filles havien estat adolescents més tranquil·les. Però ella mateixa... com hagués estat si no s’hagués trobat en una època de guerra? Al seu pare van trobar-lo mort a la carretera. La seva culpa era tocar el piano a l’església. Ell era un home pacífic, que com no es podia permetre un piano, tocava el de l’església. Ell no era ric. I era creient perquè era el que tocava. Era un home bo i treballador. Però les guerres no entenen de sentiments, només d’enveges i terrors. La seva mare era una dona de poc esperit, i la Genoveva, com a filla gran, va haver de tirar endavant la família.


La Genoveva s’alçà amb l’ajuda dels barrots. L’Assumpta, la seva filla, li deia que els diumenges l’avisés, però la Genoveva no volia molestar encara més. L’Assumpta era un àngel. I en Maurici, el seu gendre un altre. Sempre treballant per pagar aquella bonica casa. Una casa que ells no gaudien, i per la Genoveva era una presó. A la Genoveva li agradava mirar per les finestres i imaginar que veia la gent passar sota el sol, o veure’ls passar amb el paraigües quan queia plugim . Imaginar altres vides. Normalment només veia ocells. Li agradava sentir-los cantar mentre imaginava on podien arribar volant. Imaginar, sempre li havia agradat, des de nena. Potser hagués hagut d’escriure un llibre. Ara ja era massa gran! Si hagués nascut en una altra època...La lectura era la seva alegria. Sempre li havia agradat llegir, i no tenia massa temps. Ara llegia sense parar. L’Assumpta li portava llibres de la biblioteca. Tampoc podien gastar massa. Les novel·les la feien fugir a altres països, a ciutats llunyanes plenes de gent, a ciutats de cultures diferents, a poblets perduts on viu gent vestida amb colors vius, a poblets freds de muntanyes verdes o a poblets costers oblidats del món. Llegint es podia transformar en detectiu, en amant de tots els homes del món, en una actriu en problemes, en una joveneta maltractada, en una madura emprenedora...amb els llibres podia ser qui volgués, viatjar en el temps. Segons els dies era una heroïna invencible i d’altres li agradava ser una pobra perdedora. Preferia llegir novel·les, tot i que també gaudia amb la poesia, amb els assajos i fins i tot amb obres de teatre. Si es trobés millor de tant en tant s’escaparia a Barcelona o Girona a veure teatre. També li faria il·lusió anar al Liceu. Sentir una òpera en directe havia de ser tan fascinant!

Va anar cap el menjador amb l’ajuda del caminador. Li donava més seguretat que el bastó. Cada cop anava a pitjor. Ella no volia caure i trencar-se una cama. Allò carregaria més de feina la seva filla. Per tant, caminador per a tot.

S’havia pentinat i rentat la cara, però no es podia banyar sense ajuda . Era molt trist necessitar ajuda per a tot! Per estar així més valdria morir. I deixar una mica de llibertat a la seva filla. Abans ella els ajudava amb les feines de la casa, cuidant la nena. Però ara era un destorb. Qui sap si seria millor un suïcidi a temps. Tot i que sabia que el que marxava deixava un sentiment de culpabilitat en els que quedaven. Per tant era millor esperar. La mort no trigaria en arribar-li, i tothom l’acceptaria. Arribada certa edat, ja se sap, és el compte enrera.

El menjador era buit. Feia olor a torrades. Sobre la taula encara hi havia el plat ple de molles. Es veien cigarretes gastades al cendrer. No entenia com el seu gendre havia agafat el vici de fumar tan gran!Els vidres regalimaven gotetes de pluja. Les persianes no eren baixades. L'Assumpta hauria de netejar els vidres de nou!La televisió oberta amb el teletext. Bocinets de la Primitiva. Per variar no hi havia hagut sort. Semblava que havien marxat ràpidament. “Assumptaaaaaaaa” “Mauriciiiiiiiiiiii”. El rellotge marcava tres quarts de deu. On haurien anat tan d'hora? I si no era diumenge? I tant que era diumenge.

Va apagar la televisió i va posar un disc compacte. Era diumenge i també estaria sola Volia escoltar òpera. Posaria la Lucia di Lammermour. Li encantava. Pobreta, llàstima que acabés ben boja. Potser ella també s’hi tornaria. Amb la seva edat, tan sola i amb tantes imaginacions.

Va sonar el telèfon. Ara havia d’aixecar-se. No arribaria a temps. I en Maurici la renyaria. Sempre li deia que es posés el telèfon sense fils al costat. Com tenien aquell maleït contestador que a la quarta trucada saltava!. Va tornar a sonar. Semblava que era important. Va arribar-hi sense el caminador, per sort va poder despenjar. La Lúcia refilava la seva bogeria i la Genoveva quasi no sentia el telèfon. No podia parar la música. Semblava que havien penjat. El cor li bategava amb força. Els hauria passat alguna cosa? No se’n recordava dels números dels mòbils. Eren a la nevera. Va voler anar-hi massa ràpid i es va trobar pels terres. El telèfon va tornar a sonar. Ella no podia aixecar-se. Li feia molt mal la cama. Volia plorar. Què farien les heroïnes dels llibres en la seva situació? L’acte III de la Lucia avançava, tot era un drama. La mort s’emporta Lucia i Edgardo, i ella, la Genoveva només estava ferida. Va començar el disc compacte des del principi. La Genoveva creia que embogiria més que la Lucia. Va desmaiar-se de dolor.

Va despertar amb la mirada trista de l’Assumpta clavada al seu damunt mentre la sacsejava . Sonava la Lucia. Encara era viva, tot i que li feia molt mal la cama. En Maurici al seu costat plorava mentre fumava. “Estic bé, nois. Tranquils” va dir amb una veu fluixeta.
L’Assumpta va trencar a plorar desfeta. Com li diria a la seva mare que havien perdut la nena?

Girona Temps de Flors

Era diumenge tarda. La Júlia era a casa al sofà. Va contemplar la taula del davant. Hi havia pols, però no tenia ganes de netejar. Era el final del cap de setmana. Acabava d’arribar de dinar de casa dels pares. Un dinar de diumenge, d’aquells que sempre s’allargaven en tertúlia. I a part havien vingut el seu germà i les princesetes. Li agradava estar amb la seva família.

Va mirar el rellotge. Eren les vuit tocades. A la primavera els dies semblaven més llargs. Va preparar-se un té dels que li havia regalat la Sara. Seria agradable prendre’l mentre començava a llegir algun dels molts llibres pendents. Tot i que un pensament no parava de donar-li voltes. Girona, temps de flors. Feia un any que hi havia anat i havia conegut en Sergi. En Sergi, aquell gironí que havia conegut virtualment, i que finalment es va decidir a conèixer en persona. No podia oblidar quan el va veure per primer cop al pont de ferro. Era més guapo del que es pensava. Quins ulls verds! I aquell somriure tan seductor. Potser Girona enamora. La visita d’un dissabte es va allargar a diumenge. Va viure un dels caps de setmanes més encantadors de la seva vida.

La Júlia va deixar el té. Va mirar-se al mirall. Feia prou bona cara. Va pentinar-se i va somriure. Sempre somreia així quan tenia idees esbojarrades. Agafà la jaqueta, la bossa, la càmera de fotos, es posà les sabates i marxà de casa. Va baixar les escales a peu. Estava boja? Potser sí. No eren hores d’anar a Girona, però volia veure les flors de nou.

Va pujar al cotxe. Hi havia prou benzina. Es va posar en marxa. El CD de Mamma mia aniria bé. Res de balades ni posar-se trista. L’autopista era seva, quasi no hi havia ningú. Va obrir la finestreta per sentir l’aire fresc mentre cantava “Dancing Queen”.

Va arribar a Girona i va aparcar per la zona de la universitat fora la muralla. De nou trepitjava la ciutat. L´últim cop va marxar-ne amb la il·lusió d’haver conegut algú fantàstic. Dos dies després, en Sergi per telèfon li va dir que ho havia passat molt bé, però que no podien veure’s més. Que sentia no poder-li donar cap explicació però que si us plau no el truqués mai més... La Júlia va apartar aquests pensaments del cap. Res de penes, havia vingut a veure les flors!





Va arribar a la catedral. Estava impressionant. De nou va recordar com en Sergi li feia fotos l’any passat.






















Li agradava tant veure com tothom posava les seves flors als balcons. Al barri vell qualsevol tenda o bar tenia almenys algun petit detall. També hi havia racons més moderns. Era tan agradable contemplar Girona envoltada de flors en la nit. No feia calor, hi havia poca gent. Una delícia pels romàntics















Seguí passejant fins la pujada de Sant Domènec. Hagués segut a la terrassa del davant com l’altre cop, però sola no li feia gràcia.









I arribà al pont de Ferro. La catedral majestuosa brillava al fons en la foscor. Una gran flor feta de pètals surava damunt del riu. Com li quedaria aquella foto?
Algú va picar-li l’esquena. Qui seria? Què voldria? Va girar-se i en veure’l va tremolar. “vol sortir a la foto? Seria preciosa amb dues flors” Era ell, en Sergi. No sabia com reaccionar, la seva mirada verda de nou, el seu somriure. Ell es va acostar per besar-la, i la Júlia no va apartar-se. Volia sentir de nou la dolçor dels seus petons, les carícies de les seves mans, i sense preguntes es va fondre en ell.



Van seguir passejant agafats de la mà, en silenci. Tot tenia un altre color. El color de l’amor retrobat.

En Sergi desvetllà el secret de l’amarg comiat. Li havien detectat un càncer i no volia fer-la patir. No havia estat un any fàcil, però per sort estava salvat. La primavera havia arribat amb esperances de futur. I Girona i el destí els havien unit de nou. D’ara en endavant per ells la vida sempre seria temps de flors.

Pobre Quixot! (108è joc literari de Jesús Maria Tibau)

En Sanxo estava indignat i trist. En Quixot i ell sempre havien estat junts. I ara què? Serien tots dos llençats a les escombraries?

Encara recordava el viatge en camió, ple de sotracs,dins unes capses quan van sortir de la fàbrica on van néixer. Ell i el seu Quixot van anar a parar a una tenda de Toledo. Allà tampoc van estar molts dies. Era distret perquè entraven molts turistes a mirar, i els senyalaven, i ells orgullosos esperaven ser els escollits. Fins que un dia va entrar l’Arnau, i no va parar fins que els seus pares van comprar-los. Quin viatge més alegre fins Manresa! En el cotxe, l’Arnau i el seu germà els van fer viure aventures de gegants, bruixot i belles dames.

Un cop a Manresa van ser una mica oblidats. Els nens havien d’anar a escola. I quan tornaven jugaven amb aparells estranys anomenats wii, ordinador o DC. Però ells estaven tranquils al prestatge contemplnat-los. Estaven tan a gust a Can Planella... fins que va haver de venir en Roger, el cosinet maleducat dels nens, que enfadat perquè no el deixaven jugar a la wii, va venjar-se llençant en Quixot per terra.

Un joc creatiu del blog Tens un racó dalt del món

Fins aviat, Sweeney!

Dilluns 11 de maig vaig tenir el plaer, i també la pena de veure l’ultima funció de Sweeney Todd al teatre Apolo de Barcelona. Dic l' última, però no perdo l’esperança. Si hi ha possibilitats que la representin de nou a Madrid, potser la vaig a veure, o potser després tornen a Barcelona, qui sap!. I cada cop Madrid està més a prop. Hi ha l’Ave, alguna oferta de vol de baix preu...

Dilluns el teatre era ple de gom a gom. Com els dilluns els teatres no acostumen a oferir representacions, molts actors van poder venir a gaudir de l’obra. Tots els dies les funcions han acabat amb llargs aplaudiments i dilluns 11 les emocions estaven a flor de pell. No només actors i músics van sortir a saludar, tot l’equip de tècnics, perruqueria, atrezzo... totes les persones "ocultes", que són una peça més pel bon funcionament del muntatge, i que també tenen una importància cabdal, encara que alguns no els recordin, van sortir a rebre la seva part de calor del públic. Algunes llagrimetes, el bis de la Balada de Sweeney Todd, i tothom estava content. Fins i tot la meva companya de feina que al dia següent l’esperaven a les 9h a Figueres.

A part, en les últimes funcions, els actors poden permetre’s la llicència d’afegir alguna petita brometa sense alterar el contingut de l’obra. Si algú no l’ha vista no percep el detall, però sempre és agraït pels repetidors copsar aquestes petites variacions.

Quants cops he vist Sweeney Todd? La veig veure per primera vegada al Poliorama en el 1995, en versió catalana. Vaig sortir tan encantada que vam comprar el CD, i quan va tornar a l’Apolo en el 1997,no vaig poder evitar repetir. Algú dirà que la història és morbosa. Un barber assassí i venjatiu. Una dona que fa pastissets amb carn de procedència dubtosa. Sang! Però és una història amb força. On els personatges queden una mica disculpats degut a l’entorn del miserable Londres i les seves vivències.
I la música acompanya prodigiosament tota la història. Només per començar, la balada de Sweeney Todd posa els pèls de punta a qualsevol. Es impactant!

A l’any 2004, a Londres, vaig poder veure a Trafalgar Studios un original muntatge on els actors eren a l’hora els músics, sent els instruments una extensió dels seus personatges. Una delícia que demostra que Sondheim dóna per molt. I que és d’agrair que no sempre es facin obres clons, que són respectables, però el teatre ha de permetre adaptacions i variacions. I si després no agraden, ja seran criticades.

Després Tim Burton va fer la pel·lícula. Tenia un aire molt més tètric que a les versions que havia vist. El blanc i negre, els primer plans, la manca del cor cantant, l’aire que li va donar va ser molt més sinistre i esgarrifós.

Va ser una bona notícia saber que Mario Gas havia decidit reposar Sweeney al Teatro Español de Madrid. Conservava la majoria del repartiment, un gran encert! Però quan vaig saber que dues noies molt especials per a mi participarien a l’obra, encara em va fer més il·lusió. Poder saber de primera mà com anaven els assajos i preparatius, era genial. I van estrenar. Amb feina i cursos, complicat d'anar-hi, però la Constitució ens va donar un bon pont per passejar per Madrid vestida de Nadal, contemplar la gent disfressada amb perruques, prendre tapes i veure l’obra dues vegades. Així vam poder fixar-nos millor en tots els detalls. Tothom estava pletòric! Destacant en Joan Crosas i la Vicky Peña com a grans protagonistes, perquè no paren en tota l’obra, però hauríem d’anomenar a tothom.

Un cop a Barcelona, els nens volien veure-la. Potser el tema no sembla el més indicat, però explicant-los com sortia aquella sang, i com només és teatre, i ells volien veure a les seves amigues,vam portar-los. Ells sempre gaudeixen dels musicals. I van ser l’excusa ideal per poder entrar a la mitja part als camerinos a saludar i veure una mica com anaven preparant l’escenari.

I dilluns 11 de maig, Sweeney va aixecar per últim cop la navalla... o almenys per última vegada en el mes de maig del 2009. I a mi em fa una mica de pena.

La fotografia que adjunto la va fer en Wow l’1 de maig, al final del col·loqui de portes obertes amb el públic. Va ser una trobada agradable. El moment més emocionant va ser quan un home va explicar que era l’aniversari del seu fill, crec que feia 12 anys, i havia demanat com a regal venir a Barcelona amb la família, per veure l’obra per setena vegada. De propina inesperada, el nen va poder escoltar el “Cumpleaños feliz” cantat per tota la companyia.