Tots Sants

La Mònica va xupar amb delit l’última cullerada de la Mouse de xocolata. Què bona estava! Ara divendres i tenia dret a permetre’s algun caprici. Ja ho cremaria per la nit anant a ballar amb les companyes del gimnàs!

Els divendres li encantaven. Primer perquè a les 15h plegava, i a gaudir del cap de setmana! En David treballava divendres tarda i ella aprofitava per fer encàrrecs, o per depilar-se, anar a la perruqueria, mirar tendes, potser un massatge… I a la nit ell anava a jugar el partit de futbol, i ella sortia amb les noies del gimnàs, o anava al cinema, ja que amb ell no coincidia en l’estil de pel·lícules. De vegades sopava amb la boja de la Sandra, quan tenia temps entre amant i amant. Era divertit escoltar les seves històries. En el fons ho passava bé saltant d’home en home, per molt que després critiqués a varis… Clar que a la Mònica no li agradaria aquesta mena de vida per a ella. Ja va tenir una època d’amors més inestables, però ella sempre havia desitjat estar casada. I ara era tan feliç amb en David i el seu piset. Era el seu somni de felicitat.

Va sonar el telèfon, la seva mare. Volia saber com estava, i si diumenge anirien a dinar. Sí que ho farien. I dissabte a casa els sogres. Així tots contents, i ells dos s’estalviaven cuinar. Ai, la seva mare, sort que ja estava bé. Dos anys enrere havien passat una mala època. La detecció d’aquell càncer de pit a la seva mare, la quimioteràpia, i per sort la recuperació. I mentrestant l’embòlia de la iaia, l´única que li quedava, i la seva mort. Realment les coses dolentes mai venen soles. Clar que millor era pensar en el novembre passat, quan ella i el David s’havien casat. Havia estat una cerimònia tan maca. Faltava l’àvia és cert, però segur que ella havia estat en esperit. La Mònica va anar cap a la seva habitació, i va remenar per l’armari. Allà estava el seu vestit de núvia, ben blanc, i se’l va posar. Era agradable recordar les emocions d’aquell dia. La marxa nupcial del braç del seu pare, les seves nebodetes agafant-li la cua, i tota l’església la mirava. I ella somreia, se sentia tan feliç i guapa! I al final allà estava en David esperant-la. Va sospirar. Era tan maco en David. Tot anava perfecte. Cada dia 3 de cada mes rebia una rosa vermella d’ell, perquè un 3 de febrer , tres anys enrere s’havien besat per primera vegada. Creia que encara podia sentir els seus llavis amb el mateix ardor que el primer cop que van besar-se. El recordava ple de passió, però de manera moderada anava acariciant-la i explorant poc a poc el seu cos.

Un missatge al mòbil. Era en David. “guapa, sento no tenir el valor de trucar-te i haver-t’ho dit per carta. Marxo fora el cap de setmana, no intentis trucar-me. Ja miraré com recullo les coses. Perdona”

Què volia dir allò? Seria un error? Una broma? Va anar cap el menjador. Era cert, allà hi havia un sobre. La vista se li va ennuvolar i va caure.

Va despertar sense saber quan temps havia estat inconscient. Es va aixecar amb compte. Estaria embarassada? Només li faltaria aquella última broma, però no, era impossible. En David volia esperar un any més, i ella no havia descuidat cap pastilla. I aquell sobre? Havia de llegir-lo, però primer seuria al sofà, per si de cas. Potser seria millor trucar a la Sandra, o al seu germà o a la seva mare. Però primer havia de llegir aquella maleïda carta. No tenia valor. Les llàgrimes rodolaven per les seves galtes. Era ben irònic que vestida de núvia hagués de llegir la carta de separació. Ella que es creia en la millor època de la seva vida, contenta a la feina, tothom amb salut, amb el pis ja arreglat, sense problemes econòmics, la rosa cada dia 3...

Va apropar la mirada a la carta. Potser no era un adéu definitiu. Potser en David feia una escapada amb els del futbol. I si tenia alguna malaltia greu i havia d’hospitalitzar-se, i volia evitar-li a ella patiments? O potser necessitava marxar sol i desconnectar... Havia de llegir-la... La deixava. Deia que ja no l’estimava. Que no hi havia cap tercera persona, que no sabia què li havia passat però que no podia seguir vivint una farsa... Per què no li hauria dit res abans? Totes les coses tenen un procés, i sempre es poden intentar canviar. Però no, ell havia estat ben radical. I el pitjor de tot era que ella envolta en la seva autofelicitat no havia estat capaç d’adonar-se de res. I el molt cínic li havia discutit deia dos dies,que a l’estiu res de viatges a països de calor, que volia algun país Nòrdic. I molta farsa, però no semblava haver fingit gaire en l’orgasme de la nit d’abans. La Mònica tenia una reacció de ràbia que va convertir-se en desconcert. Necessitava una explicació. No podia acabar tot així. Com es prendrien allò els seus pares? Seria una notícia de safareig segur pel barri. I els seus sogres? Quina cara farien! Clar que ells eren els pares del David i segur que el defendrien. Però no podien obligar-lo a tornar amb ella? Li havien donat bones carabasses en Halloween. Tot molt irònic!

Aquella nit, festes de Halloween a les discoteques, la Mònica va sortir amb les noies del gimnàs. Els gintonics van aconseguir que despertés al llit d’un estrany. Mai havia posat banyes a en David, però ara era diferent, ell l’havia deixat. No se sentia orgullosa, però així se sentia més forta. Encara algú la desitjava. Només tenia trenta anys. Era guapa, intel·ligent. Per què l’hauria deixada?

Va anar a casa. Seguia tancat el pany, en David no havia tornat. I plora i plora. Per què m’haurà deixat? A les 14.30 una trucada de la seva sogra. Nens no veniu a dinar? I la Mònica va optar per dir una mentideta, que el seu fill expliqués la veritat.

Tarda de dissabte buscant consol en els panellets que havia comprat per casa els seus sogres. Va trucar a en David unes vint vegades, però el mòbil estava tancat. Tot era desesperant. A la tele no feien res de bo. Va posar-se el dvd de Casablanca, així ploraria amb més ganes.

Matinada de dissabte a diumenge. Una trucada. Eren els mossos. Era el dia dels difunts. I en David ara era un d’ells. Aquell 3 de novembre no rebria cap rosa, ni mai més cap dia tres. Accident de cotxe. La pluja, un camió. Una mala jugada del destí? A ella sempre li quedaria el dubte d’un possible suïcidi. Però ell s’havia endut tots els secrets, els sentiments, el que havia al darrera de les lletres d’aquella fatídica carta.... I com pagaria ara la hipoteca? Podria cobrar viduïtat? I mentre aquests pensaments creuaven la seva ment es va sentir una persona mesquina. Realment ella estimava al David? S’havia autoenganyat volent creure el seu somni d’amor ideal? Com podia pensar en els diners, mentre en David acabava de morir? Però no podia deixar de pensar en que era una vídua. Això sempre feia certa angúnia als homes... Va anar a la nevera per menjar una altra mousse de xocolata. Sabia que li tocaria anar amb els seus sogres a identificar el cadàver. I no era un cadàver qualsevol, era el del seu marit que acabava d’abandonar-la. Més valia anar alimentada. I va treure la tapa, i va passar-hi la llengua per assaborir les restes de xocolata. I va anar menjant cullerada a cullerada sentint aquella deliciosa dolçor sense ser encara conscient de l’amargor dels dies que venien.

Sorpresa Àngela!

Aquell dijous l’Àngela va anar a dormir una mica mosca . L’Albert l’havia obligada a anar al llit amb un sermó que havien de dormir més o acabarien malalts. I ella volia llegir una mica com cada nit. Ella no li deia res si es quedava enganxat a l’ordinador. Va pensar que ell volia jugar en el llit. Li estranyava perquè últimament anaven tan cansats que quasi era una rutina tenir sexe només dissabte o diumenge. I era festa grossa si en tenien els dos dies seguits. Però no, ell va apagar el llum i la va abraçar per agafar la posició per adormir-se. Ella va obrir el llum per molestar-lo. I ell, va obrir els ulls, va somriure i va tornar-la a tancar. I ella li va posar el peu gelat a la cama i ell va protestar. I l’Àngela li va fer petons, per si l’animava,però res, la son els va vèncer a tots dos.

I va sonar el despertador de l’Albert. L’Àngela es va aixecar precipitadament. Li havia fallat el despertador, merda! El despertador d’ella sempre sonava el primer. Hauria de marxar corrents sense dutxar-se. Però… eren les 5h. Quina brometa! I l’Albert també estava despert. “ Reina, prepara una maleta per tres dies ràpid. Marxem a l’aeroport” I l’Àngela no entenia res. Tenia son i volia dormir per no fer tard a la feina. L’Albert li va repetir de nou. “Tens una hora per fer maleta i arreglar-te”. I l’Àngela va veure que anava seriosament, però què havia passat? L’Albert havia fet algun negoci brut amb els pisos i ara havien de fugir a l’estranger? “Noi, què has fet? I si ens agafa la policia?” I ell va riure. “Home, no és res dolent fer una miniescapada” I ella va fer que no amb el cap. “Tu vols que em despatxin? No puc faltar a la feina” I ell seguia rient. “No et preocupis noia. He parlat amb la teva coordinadora i avui tens festa. T’ho prometo”

L’Àngela va agafar la maleta que li donava l’Albert. Va posar la roba interior. “fa fred o calor? M’haig d’arreglar? Jo no puc fer la maleta si no em dius on anem” Eren les cinc del matí i ara a córrer per anar qui sabia on. Home, almenys ja sabia perquè l’havia obligada a anar a dormir. L’Albert li va dir que agafés alguna cosa de mudar, però que es vestís còmoda. Que el temps com a Barcelona. I que si calia ja comprarien roba allà. I que amb aquella maleta en tenia prou, així no facturarien. Ell era tot energia mentre que ella estava ben atabalada i molesta perquè li agradava preparar maletes i necessers amb la calma.

I un taxi els va portar cap a l’aeroport. Pel camí l’Àngela interrogava a l’Albert sense resultats. Un cop a l’aeroport, ell volia embenar-li els ulls per ocultar el seu destí, i posar-li uns taps a les orelles. Finalment va cantar, anaven a Venècia. Allò era com un somni! Era un destí que ella sempre havia desitjat, sempre havia pensat que era un lloc molt romàntic, però l’Albert deia que segur que faria pudor, una mica per fer-li la punyeta, i en part perquè potser ho pensava. I els estius que havien fet algun viatge, buscant ofertes, mai van trobar-ne cap per Itàlia.

Van pujar a l’avió. I l’Albert va adormir-se per variar. Ell sempre havia tingut facilitat per adormir-se. Ells dos portaven deu anys com a parella, i vuit vivint junts. L’Àngela era una nena de vint-i-dos anys quan va enamorar-se bojament de l’Albert. . Ell llavors en tenia vint-i-set. I ja treballava a la immobiliària ensenyant pisos. Sempre havia tingut facilitat de paraula i aquell atractiu que convencia als clients. Sort que ell treballava per a una immobiliària forta, que a part de vendes també tocava lloguers, perquè en aquests temps tan difícils! L’Àngela anava recordant mentre veia els núvols als seus peus. I els seus pensaments van anar cap la seva feina. Què hauria dit exactament l’Albert ? Que volia donar-li una sorpresa? L’Àngela va tenir por. Què hauria motivat l’Albert a planejar aquell viatge? I si li havia fet alguna jugada i el viatge era una manera de demanar-li perdó. El dubte va començar a remoure-li l’estómac. L’Albert era molt atractiu, i coneixia a molta gent per feina. En principi no tenia sospites de les companyes de feina. Ell acostumava a estar més voltant. Però potser algun dia havia aprofitat algun pis dels que ensenyava per provar el sofà o el llit. Per què no? Una clienta maca, un venedor guapo, un pis solitari... Ja veia l’escena. No, no, allò eren imaginacions. Va mirar al seu costat. Allà tenia l’Albert adormit . I si tenia alguna malaltia? Cada cop estava més cansat. Podia ser l’edat, i que treballava tots els dissabtes al matí, i que sempre amunt i avall, però i l’última anàlisis de control que li havien fet havia estat desfavorable? Potser tenia alguna malaltia greu i volia fer l´últim viatge de la seva vida. I el gust salat d’una llàgrima va lliscar per la seva galta. Plorava mentre l’acaronava. I de fons un llamp i un altre. L’avió va trontollar. Ara si que era el final, però no d’ell, sinó de tots dos. Va despertar l’Albert. Tot de llamps es veien per les finestres. I la gent nerviosa xisclava. L’Albert deia que tranquil·la, que les hostesses estaven calmades. Però ella va començar a marejar-se. Va vomitar el tallat que havia pres de l’aeroport en una bossa... Per sort van aterrar. Plovia bastant

L’Albert repetia “Itàlia, Itàlia” tot cantant “que profunda emoción, contemplar el ayer, cuando todo en Venecia me hablaba de amor, lalalala...” Semblava que volgués portar més pluja. L’Àngela no estava per cançons. Estava blanca i amb mal cos. Un tren, no podia parlar, semblava que la pluja minvava i un tímid sol apareixia. Va trobar-se a punt d’agafar un vaporetto que els duria a l’hotel. Es trobava una mica millor. Oh el Gran Canal!. Era tot més maco que a les pel·lícules, quins palaus, una mica atrotinats...Ella necessitava una mica més de descans, a veure si passava aquell mareig.

Van arribar a l’hotel.. L’Àngela va anar al lavabo. L’hotel era preciós. L’Albert definitivament s’havia tornat boig. Ell sempre mirava d’anar estalviant. Si tenien algun caprici en tema de restaurants o sortides sempre era proposat per l’Àngela. L’Albert cedia però es notava que en el fons li sabia greu. I ara aquella habitació que segur que era ben cara a Venècia. No era el seu aniversari ni el seu sant. Ja feia uns mesos que havien celebrat els deu anys... Ell va picar la porta per si es trobava bé. L’Àngela en les seves fantasies podia passar hores fent volar la imaginació.

Va sortir del lavabo. Sobre el llit hi havia un preciós ram de deu roses vermelles. Va mirar l’Albert, no semblava preocupat . “Què et passa reina?” Per què ell sempre li llegia la mirada?, va pensar l’Àngela . “Noi, passa alguna cosa?” I ell va somriure. “ No dona, només que t’estimo, que t’estimo molt” I va posar-li una capseta a la ma. Va obrir-la. Hi havia un preciós anell. “Et vols casar amb mi, preciosa?” I l’Àngela es va posar a plorar. Allò era tan emocionant, i ella imaginant desgràcies. Els ulls verds de l’Albert brillaven. I ella va imaginar-lo tot mudat, davant de tota la família i els amics. I ella vestida de blanc entrant a ritme de la marxa nupcial. Algun cop havien parlat de casar-se, però l’Albert sempre deia que li feia mandra. I ella deia que també, però allà va veure que tenia moltes ganes, que volia seguir al costat de l’Albert molts més anys. Tenia ganes de trobar noves il·lusions a la vida de parella. Volia riure més al seu costat. Deixar de banda els cansaments de la feina en acabar el dia. I ara tenien tres dies magnífics a Venècia al seu davant. “Sí Albert, clar que vull. Jo també t’estimo molt” I van besar-se enamorats.

Els cinquanta anys de la Rosa

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys. La seva vida havia estat monòtona en la seva petita ciutat. Fins feia mig any, sempre tenint cura de la seva mare de salut delicada. Ni un cap de setmana de descans. De dia una dona la cuidava, mentre ella anava a treballar a la gestoria d’en Pere Campany.

La seva feina era avorrida ja que molts cops estava sola passant comptabilitats, fent factures, suportant trucades de clients pesats i atenent els encàrrecs i manies d’en Pere, per qui portava uns trenta anys treballant. D’ell estava enamorada, no ho podia negar. En la vigília del seu aniversari, ara ja feia vint anys, en Pere va desflorar-la en aquell mateix despatx. Ell estava casat, amb la dona embarassada. La Rosa se sentia culpable però a l’hora sempre esperava que qualsevol dia ell la tornaria a prendre. Mai més va tornar a passar.

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys. Era un dia de tardor i el trist hivern ja s’acostava . Es preguntava amb qui celebraria els seus cinquanta anys. El seu germà vivia a Galícia feliçment casat. Ell quasi mai la trucava, la Rosa ho feia de tant en quant.

No tenia masses relacions amb el veïnat ja que la seva mare no volia amistats, ja va ser ben trist enterrar a la mare. Van ser quatre gats.

Aquell dia la Rosa, després de dinar, va tornar abans al despatx. En obrir la porta una escena terrible es va trobar. En Pere cavalcava sobre una jove noia de pell bruna en el sofà. Va tancar la porta i va començar a córrer. L’escena es repetia però no era ella la protagonista.

Va anar cap a casa entre llàgrimes, i va sortir al terrat, l’única alegria que li permetia la seva mare. Potser el terrat era l’únic lloc on podia ser feliç. Allà regava les seves plantes. Allà li tocava la llum del sol, lluny del seu despatx gris, i lluny de la foscor que regnava a la casa. La seva mare sempre li feia baixar persianes.

Va contemplar els ocells com tantes altres vegades. Els veia volant tan lliures, però a l’hora membres d’un grup. I en canvi ella tan sola. Tenia ganes de ser ocell i fugir cap a terres més càlides buscant nous horitzons. La idea de fugir d’aquella vida cada cop era més forta. I per un moment es va imaginar morta. Qui ploraria per ella? En Pere, l’amor platònic de somnis, segur que contractaria de secretària aquella joveneta de pell bruna. Ell no ploraria, com a molt la maleiria per deixar-li les feines a mitges. El seu germà tampoc trobaria a faltar les comptades trucades de la seva germana catalana. Ell tampoc ploraria, potser fins i tot se’n alegraria. Podria tocar diners venent el pis on ella vivia. I les veïnes? Elles podrien tenir uns dies de comentaris i xafarderies morbosos sobre la Rosa, la policia, qui sap si la visita de periodistes, però passat com a molt un mes ja no en parlarien. I les llàgrimes quasi l’ofegaven. Tenia mal de cap de tant plorar. I notava al pit un ofec que l’engolia. Plorava i plorava, mentre les notes del Rèquiem de Mozart flotaven per la seva ment. Lacrimosa, dies illa, qua resurget ex favilla... Qui ploraria per ella? La seva vida havia estat tan insignificant que pocs la recordarien.

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys i mai va fer-los. Va emprendre un vol de pocs segons, no va ser capaç de lluitar per una nova vida. Ara que en una cosa va encertar, ningú va plorar-la.

Entre les dents

Recomanar una pel·lícula, llibre, obra de teatre... sense desvetllar gaires detalls em resulta difícil, i més quan hi ha sorpreses i cops d’efecte.

Vaig poder llegir per primer cop “Entre les dents” ja fa bastant temps. Es tractava de donar la meva opinió sobre l’obra. No havia de comentar si m’agradava com actuaven alguns personatges, si opinava igual que ells... Ells, els autors, els meus amics, només volien escoltar les meves impressions, saber si havia entès l’obra, si hi trobava incoherències...No havia de jutjar cap comportament. Això ja ho faria el públic.

Vaig donar algunes indicacions particulars; tot i que és cert que al teatre hi ha molts detalls que no s’expliquen amb paraules. I tot i les acotacions en guió, la posada en escena dóna a l’espectador moltes més informacions. Aquesta és la màgia del teatre, les mateixes paraules canvien de sentit per un gest, per una mirada... Clar que la comunicació no verbal també és ben present en la vida quotidiana... En tot cas és un encert que “Entre les dents” l’hagi dirigida un dels seus autors. Així reflecteix més fidelment la seva idea..

I van buscar els actors, i van començar assaigs. Sentia curiositat però no en vaig veure cap. Un dia, en Wow i jo vam ser citats participar com a “actors” en una video-projecció que incorporava l’obra. Vam tenir l’honor d’aparèixer a la pre-estrena a la Farinera. Tot i que després el nostre fantàstic primer pla va ser retallat per “exigències del guió”, però els hi podem perdonar ;) Així que actualment ja no apareixem per l’obra, snif. Ara que es faran famosos, nosaltres quedarem difosos entre les masses de públic... Aquell dia tampoc vam veure cap assaig. A seguir esperant uns dies més.

I va arribar la pre-estrena a la Farinera. Jo sabia el que passaria, la resta de públic no. Jugava amb avantatge, coneixia la història,però em van deixar sorpresa. Els actors van transmetre’m la tensió que esperava. Hi havia una bona feina de direcció i d’interpretació. El vestuari, les llums, la cançó, la posada en escena ... tot ajudava. Van haver-hi rialles, i també silencis, patiments i alguna rialla histèrica. Ningú va quedar indiferent, i estic segura que tots els que aneu al Guasch Teatre no us en quedareu.

Aneu-hi i ja m’ho explicareu. Però no hi porteu els nens.





http://www.elfantastic.com/catala/ELD/

Els peixets de la Khalina

Us fa angúnia la foto? Doncs penseu que és un sistema fashion de la mort a Estats Units per fer la pedicura. A mi la veritat em faria una mica d’impressió, però aquest sistema es va aplicar per primer cop a Turquia, i és molt popular als països asiàtics. Aquí encara no hi ha arribat segons deien a la televisió, però no trigarà en arribar. Jo penso que és un bon negoci. Només heu de comprar aquestes carpes sense dents que són conegudes com a “Peix Doctor”, i apa, a buscar clients. Clar que després d’estar un quart o mitja hora amb els peixets retirant les pelletes dels peus, cal rematar la feina amb una mica de sessió de pedicura, i queden uns peus... que enamoren :)

Jo no sé si tindria prou valor per posar els peus a la galleda, però per si de cas, vaig fent petites passes per anar-me preparant. Dos dies després de veure el reportatge, vaig anar a la platja gran de Palamós. Vaig anar entrant poc a poc a l’aigua, però molt a poc a poc, i això que eren finals d’agost. Encara no acabo d’acostumar-me a la fredor de les aigües de la Costa Brava. Jo sempre havia anat cap a la Costa Daurada, no sé si cola com excusa, però allà l’aigua està més calenta. Anava avançant lentament de puntetes, mullar la panxa fa molta impressió, i els pits, i cada part del cos... i de cop i volta vaig notar unes pessigolles als peus. I després que alguna cosa xocava contra el meu dit gros. Ai, que passava? Com aquella aigua sempre és transparent, vaig mirar amb por. Quina mena d’animal seria? I vaig veure uns peixets agosserats jugant amb els meus peus. Que no em tenien por? I per un moment vaig imaginar-me que podien ser les carpes. Encara em sortiria la pedicura gratis. Una idea estúpida perquè les “garra rufes” són peixos que viuen a rius de Turquia i Síria, però aquells peixets seguien jugant a “cuita amagar” entre els meus peus sense importar-los xocar, ara de pedicura res de res. No sé si podrien arribar a ensinistrar-se. Què en penseu? Podria ser la manera de fer un canvi de vida. “Saló de bellesa ELS PEIXETS DE LA KHALINA”. Vosaltres vindrieu? Ja us faria una mica de descompte.

Meme: La meva bossa, que jo anomeno bolso

Em costa parlar de la meva bossa, i encara més que del meu bolso. Sóc d’ aquelles que empra barbarismes fins i tot en la Diada. Però deixeu-me que li digui bolso com a nom. Igual que hi ha gent que li diu Saltimbanco al cotxe o Niki a la moto...

Començaré dient que jo tinc dues tipologies de bolso : el bolso del dia a dia, de quan vas a treballar, i després el bolso del cap de setmana o vacances. Quina és la diferència? El del cap de setmana és més de la meitat de petit que l’altre. Llavors no m’agrada anar carregada. Això és reminiscència de quan anava a ballar a discos o pub musicals. I ho dic en passat perquè ara quasi mai vaig a ballar. Encara algun cop de bars musicals, però últimament som més de sopars, xerrar en taules, terrasses o barres. Per guardar la línia. Clar que si no en tens, tampoc cal guardar-la.

Anem al gra, i us descriuré el bolso del dia a dia, que hi caben més coses. Pensar en perdre’l em sembla impossible. Notaria la seva pèrdua. Les meves espatlles se sentirien alleugerides. A part que acostumo no perdre’l de vista. Sóc desconfiada en deixar-lo penjat al darrera cadires o segons quins llocs. He vist masses robatoris, i sé que desapareixen en un segon. Clar que sempre pot haver un segon de distracció, i adéu bolso.

Al meu bolso ja fa més de tres anys que no hi trobareu tabac ni encenedors. I és una sort, perquè sempre hi havia pel bolso restes de tabac ben molestes que acabaven colant-se per totes parts.

Com a bon bolso hi ha un moneder gran de pell morat. Es regal de la meva antiga companya de feina. Si obriu la cremallera, hi trobareu monedes. De vegades hi ha moltíssimes, i altres dies poques i de dos o cinc cèntims. Quasi mai hi ha allà cap bitllet. Potser un despistat bitllet de cinc euros. I el que sí hi ha és una primitiva i/o un euromillon. De vegades conserven la il·lusió d’un premi milionari. I altres dies estan pendents de la segona comprovació a la tenda de loteria.

Si obrim el moneder, trobarem tres fotos carnet. Són de les meves germanes i d’en Wow. Fa anys n’havia portat meves, d’alguns amics... però me les van robar. I em va fer molta ràbia perdre-les i no poder-les recuperar. Així que amb els anys he reduït al mínim.

També hi ha dos o tres T-10. Intento no apurar-les, no fos cas que un dia pugés a un bus i per no tenir T-10 hagués de pagar un bitllet sencer.

I vaig a seguir mirant que no ho recordo. Porto un calendari, la targeta de la dentista, on per sort de moment no hi haig d’anar, la targeta de la quiropràctica que anava un cop al mes, però que per falta de temps des del febrer no he tornat. També hi ha el carnet del Liceu, i el resum d’òperes i dies que em toquen de la temporada 2008/2009. Un carnet 3x2 de depilació (em queda una). El carnet de l’Abacus. El de donant de sang, tot i que no hi vaig per motius diversos. Un full doblegat en quatre amb tot de noms i telèfons. Es el meu kit salvació per si algun dia em quedo sense bateria al mòbil. Ja sé que hi ha agendes, però el full aquest és més pràctic perquè no ocupa res... El carnet de biblioteques de Barcelona, que fa pensar que sóc una gran lectora, però tampoc no hi vaig... I també porto el recordatori funerari de la meva tieta. Igualment no l’oblidaria, però és una manera de tenir-la més present. També vaig portar durant anys la del meu avi. Fins que vaig decidir que li tocava descansar a casa. Ais. Això dels recordatoris de difunts molts cops no saps què fer-ne. Si és dels teus estimats, els guardes, però i quan són de difunts estimats pels teus amics? Quan fas neteja els vas trobant, i com vas a llençar-los? La meva àvia en els àlbums de fotos, a part de fotos va enganxant postals que rep, recordatoris de difunts i comunions... Pot ser una idea.

I donem per acabat el bitlleter. Porto dos mòbils: el particular i el de la feina. Tots dos molt normalets. I el pendrive. També porto un o dos paquetets de mocadors de paper. Una o dues gomes de cabell de colors. Un monederet amb les claus de casa, la del cotxe i la de casa dels meus pares. Allà també hi ha sempre una moneda d’un euro i una de cinquanta cèntims. Són per agafar carro al Mercadona o deixar objectes en consigna. Estava cansada de no tenir monedes sempre quan anava al super.

També porto un o més bolígrafs, un o més llapis, un retolador fosforescent, una maquineta, una petita calculadora. La petita agenda de feina per no oblidar per quins pobles paro durant el mes, i el que haig de fer. I de vegades alguna capsa de Trident de maduixa. Els de menta no m’agraden perquè piquen

Tinc un necesser vermell amb un mirallet, un joc de lentilles per estrenar i el pot de les lentilles. Ara ja sabeu que sóc miope. També hi porto un pintallavis, clar que no em pinto mai els llavis si no és cap de setmana. Allà hi ha algun parell d’arrecades. Porto algunes de recanvi per quan vaig canviant de cases. I la targeta de dèbit. Què hi fa aquí? Doncs si em roben el bolso, se’n va amb els lladres, però si només em prenen el bitlleter, seguirà amb mi.

També tinc un necesser verd més grandet. Allà sempre hi van tampons (més o menys segons el moment). Iboprufenos per si de cas, i si hagués de prendre algun medicament més, allà el posaria. I ara, potser us xocarà, però també porto la llibreta del compte corrent de La Caixa. I un monederet blau rectangular comprat a Turquia o Tunísia. En el moneder porto els bitllets, més o menys segons els dies. També hi va dins el DNI, la visa, el carnet de conduir, la targeta sanitària i una targeta per acumular punts de benzineres BP, però que ara quasi mai hi vaig. Aquest moneder està aquí de nou per si em roben. Ara ja ho sabeu. Si penseu robar-me, res del bitlleter, a pel necesser verd.

I ja estic acabant. Les ulleres, i de vegades les ulleres de sol. On sempre tinc unes ulleres de sol és al cotxe. I allà també guardo les ulleres antigues.... I bé, ara no, però a mesura que avança el curs, pot ser que porti algun paper al bolso amb les coses pendents de fer, sobretot de feina, que vaig tatxant amb groc que les vaig fent. També pot ser que porti el programa d’alguna obra de teatre o del Liceu pendent que el guardi a la capsa de programes de casa.

I prou coses, no? O m’hauré de comprar el bolso de la Mary Poppins. Allò sí que era un bon bolso. Hi portava tots els mobles. On en deuen vendre d’aquests?

8 de setembre

Avui és el meu sant. O més bé ahir, però com encara no he anat a dormir, sembla que no ha passat el dia: 8 de setembre.

Nativitat, Maria del Puig, Farners, Queralt, Arlet, Meritxell, Núria, Gràcia, Avellà, Balma, Ortisella, Oliveral, Maria Llet, Maria de la Fontsanta, Loreto, Vallivana, Maria Sales, Salut… Tots aquests podrien ser els meus noms, perquè el 8 de setembre celebren el sant les mare de déus trobades. Prefereixo dir mare de déus, perquè si trobades fa gràcia, més en fa dir verges… trobades. Perquè on es troben verges avui en dia? Suposo que només a contes, ah i a les guarderies .

Avui m’han dit verge perduda. Argumentaven que si eren mares de déus trobades, era perquè algun dia s’havien perdut. Si no et perds, no et poden trobar. Han trobat ràpid la solució per a no perdre a ningú més. Un GPS. Es el millor regal per una verge perduda poder passar a verge trobada.

A la tarda m’han dit mare de déu desapareguda. Pobres verges patint abduccions!

I és que dóna per a molta conya tot plegat! Però jo em sé l’explicació seriosa. El 8 de setembre es celebra el naixement de la verge Maria, per això celebren el sant les Natis, de nativitat. Però a part, a molts pobles hi ha boniques llegendes sobre pastors descobrint estàtues de la verge en coves per les muntanyes. Històries plenes de poesia, algunes acompanyades de tempestes o algun fenòmen miraculós… Llavors li construïen una ermita, capella o similar a la mare de déu… I com no se sap el dia en que van ser trobades, van decidir unificar sant, i totes les trobades tenen festa el 8 de setembre.

I Montserrat, no és mare de deu trobada? I Lourdes? Doncs sí, però aquestes com són més importants, tenen festa pròpia. I les altres a compartir dia… Igual que jo i ma germana. Ma mare va començar la seva descendència de mare de déus trobades amb mi, va seguir amb la meva segona germana, però a la tercera va desertar i es va decidir pel nom d’una reina catalana. No seria per falta de noms! Ja ho diuen que les petites sempre són les mimades. Però bé, per sort totes les germanes tenim uns noms que no ens podem queixar.

Felicitats a totes les trobades, perdudes i aparegudes !