IMMENS

Si mireu el títol del post, alguns pensareu que la tardor em fa posar filosòfica. Potser esperareu que em perdi en la immensitat de l'univers i en la infinitat del temps i acabi arribant a conclusions sorprenents.


Alguns més fantasiosos podrieu pensar que ara em dedicaré a presumir de l'immens xalet que m'he comprat amb la primitiva que he guanyat. I segur que ja penseu en la festa d'inauguració. Ja m'agradaria, eh? Però ni mini xalet ni xalet immens. Ni tampoc la primitiva. Però si algun dia em toca, ja ho celebrarem.



Els irònics, encara amb la idea al cap de la primitiva, la de "unga, unga", podrieu pensar que m'estic referint a l'immens cul d'algú, i que a partir d'aquell cul, criticaria la seva malvada portadora perquè és l'arpia de la meva cap, o la bruixa de la veïna que em molesta o aquella amiga que em va fotre el ligue d'adolescents... Però per sort o desgràcia els i les que conec amb culs immensos tenen grans cors. I mai confondré físic amb ànima.



Parlar de la immensitat de la univers ens acosta al tema, doncs us vull parlar d'una obra de teatre que ells mateixos descriuen així





"La capacitat imaginativa i creativa de l’ésser humà és gegantina.
I què hi ha més gran que l’univers?
Fent un paral·lelisme entre l’univers i la imaginació, podem afirmar que tots i cada un de nosaltres tenim un univers al nostre interior.






IMMENS és un viatge per aquest univers."













També és immens el seu treball de creació, l'estètica creada amb muntatge, llums ,vestuari i la cançó final. Immens el treball de l'equip directiu, i immens el treball dels tres actors dalt l'escenari cada nit. Però no us preocupeu, l'obra no és infinita, dura una hora i vint. Una bona estona on el somriure apareixerà als vostres llavis tot sovint.

Què ens expliquen al dossier de la seva web?

"Tres treballadors d'un magatzem de dipòsit són adduïts previ avís per una companyia de viatges espacials. Els tres han estat seleccionats per participar en un viatge al darrer dels planetes del que s'anomena univers conegut.

Un viatge on els seus propis conflictes, tan interns com de convivència seran l'eix d'un univers, pot ser inventat, on conviuen personatges immersos en situacions i conflictes galàctics però de fons quotidià.

Tot plegat conforma l'excusa per fusionar la ciència ficció amb una comèdia hilarant, intel·ligent i sovint una mica absurda. "

Us animo anar al Guasch teatre ( C/ Aragó, 140, Barcelona) fins el 25 d'octubre.

Els trobareu : Dijous a les 21:00 h . Divendres i dissabtes a les 22:00. Diumenges a les 19:30

El fantàstic Hardy Freenkel presenta:

IMMENS

Amb Gerard Flores, Joan Olivé i Aitor Rodero.

Direcció: Marc Miramunt

Et perdràs l'enlairament?

Venda d'entrades a la taquilla del teatre, al telèfon 93 451 34 62 i a telentrada.
També trobareu descomptes a http://www.atrapalo.com/

Si voleu veure 3 minuts de l'obra http://www.youtube.com/watch?v=Gny1tWHq-yg&feature=channel_page

Entrevista: http://www.youtube.com/watch?v=etVnB-jqJLA

Les estacions

(Imatge de google)

Anava titular aquest post “El temps”, però he pensat que podia dur a confusions. Jo no vull parlar de les hores que van passant de la nostra vida i ja no tornaran, ni dels dies que passen, en especial d’ aquells que ens sembla que hem perdut perquè no hem fet el que volíem, ni dels anys que anem celebrant. No vull parlar d’aquest temps perquè encara ens angoixaríem.
L’he titulat “Les estacions”, però en cap moment volia fer referència a les estacions que ens van marcant la vida i anem deixant enrere. Vull parlar de les quatre estacions, les que es van repetint cada any. I de passada introduirem el temps, tema molt utilitzat en ascensors, amb gent poc coneguda, però al qual dediquem també sovint una estona amb els amics i coneguts. I sinó mireu per Blogsville, veureu uns quants posts (o apunts, que a mi aquest terme no em convenç) elogiant la tardor. D’altres van enyorant l’estiu i la calor. La primavera i la tardor són potser més estimades o menys odiades,per ser estacions de trànsit, de renovació.
No tinc cap predilecció o fòbia per cap estació. Diria que m’agrada l’estiu perquè és quan sempre faig vacances, però no em desagraden les altres estacions. Crec que ens hem d’adaptar. No ens en podem escapar. Potser alguns es poden permetre viatjar a fora els mesos de calor o els de fred, segons els gustos, però no és el cas de la majoria.
A mi l’estiu m’agrada a part de les vacances, pel plaer d’anar quasi sense roba. Et vesteixes tan ràpid, clar que també s’ acostuma a planxar més. Pots passejar sense anar carregat d’abric o guants. Es tot un plaer banyar-se a la platja o piscina. Refrescar-te amb un gelat o una orxata. Es cert que de vegades fa molta calor, però sempre et pots amagar en les hores de més sol, o anar a refugiar-te a algun lloc amb aire refrigerat, no?
La primavera m’agrada perquè ens acosta a l’estiu. Es bonic veure la verdor, les flors naixent, l’alegria de la natura. Tot sembla florir amor. Potser no pensaria el mateix si fos al·lèrgica. Per sort no ho sóc.
La tardor arriba quan ja estàs cansat de la calor. Es cert que els dies s’escurcen, però avui en dia tenim llum artificial arreu. Els boscos agafen colors vermellosos, pots anar a collir bolets o castanyes. Si fa una mica de fresqueta és agradable tapar-te amb una jaqueta. I a les nits tornes a dormir ben abraçadeta al teu amor, i s’està tan calentet!
L’hivern ens porta al Nadal. Saps que arriba l’època d’il·lusió dels infants d’edat i de cor. Agradables trobades amb familiars o amics, regals, llums als carrers, desitjos de pau. També records dels que no estan en cos, però en esperit sempre hi són. Passejar amb abric, guants i bufanda sentint la gelor del fred a les galtes. Arribar a casa i escalfar-te davant l’estufa. A part, en ple hivern vaig néixer jo. Potser el veig així perquè com visc pel litoral, tampoc trobo el fred glaçat de les comarques de l’interior.
Cada any té les quatre estacions, i no ens les podem saltar. Gaudim-les i aprofitem els avantatges de cada estació. Per què lamentar-nos cada dia del fred o la calor? Aclimatem-nos el millor possible que els dies passen i ràpid arribarem a la nostra estació predilecta.

Uns dies d'agost a Anglaterra

Ja fa molts dies que vaig estar a Anglaterra, més d’un mes. No sé si fer una crònica perquè coneixent-me serà massa llarga, però si vaig explicant una mica de tot, potser quedarà massa desordenat. No sé què sortirà, però posaré alguna foto per amenitzar el post.

Tot va començar a l’estació del Nord a les 7h del matí, agafant un autobús fins l’aeroport de Girona. Es un aeroport petit, i sempre penso que ni jo ni les maletes ens perdrem. Vam marxar puntualment a les 10.05 fins Bournemouth. Mentre aterràvem vaig contemplar tot de núvols sota meu. Quin temps faria? Amb la calor que feia per Catalunya!

L’aeroport de Bournemouth és tan petit que un tres i no res tenia la meva maleta taronja (de fet préstec de la meva germana). Vaig canviar l’hora. Havia d’esperar una mitja hora el bus que em portaria a l’estació de tren. Vaig agafar dos trens diferents i finalment Portsmouth. Seguia ennuvolat però no plovia. Vaig menjar-me un entrepà que portava a la feina de la meva amiga.

Ella i el seu marit em van fer una ruta en cotxe per la ciutat. Vam veure els dos Piers (espigons), el nou i el vell,amb les seves antigues atraccions, l’arribada del hovercraft a la platja, un vaixell ràpid, que puja per la sorra amb unes rodes com si fos un tanc. Monuments a soldats, per fora el museu del dia D, la Spinnaker Tower ben alta vigilant la ciutat. La catedral anglicana dins la qual hi havia una exposició de quadres i la catedral catòlica per fora.

Vam sopar seguint els horaris anglesos en pub prop Fareham, i allà em vaig enganxar a beure Pimms. Es dolcet i suau. Segons el lloc et posaven més fruites. I per acabar la nit, em van portar dalt una muntanya a veure les llumetes de la ciutat. Un lloc romàntic, si vas en parella,clar que fora feia vent i era millor quedar-se al cotxe.

Hi ha gent que diu que a Anglaterra es menja malament, però suposo que segons on vagis. Es cert que nosaltres, excepte diumenge que marxava, vam dinar més lleuger perquè estàvem veient coses, però sempre vam sopar de meravella, i variant estils. Em van portar al millor restaurant hindú de Portsmouth. Em va agradar aquest tipus de cuina. També vam anar a The Bush Inn pub d’Ovington, que ha guanyat dos premis últimament. Vam fer una bonica passejada vora el riu, el poble proper amb la seva església i cementiri... Feia un vespre agradable i vam poder sopar fora. Un vespre de sol que estàvem a la zona comercial de la Spinnaker Tower, vam sopar a Pizza Express, una cadena. A la terrassa un grup cantava. També vam anar una tarda a la zona de New Forest. En aquelles carreteres pots trobar cavalls, vaques, burros o altres animals al mig de la carretera. Ells manen allà. Volíem sopar a un pub de la zona, però era massa ple. Així que em van portar a menjar unes costelles barbacoa a un restaurant americà T.G.I. Friday’s (Thaks God is Friday´s). Diumenge abans de marxar volíem menjar a un pub de Minstead. A pocs metres hi ha la típica església amb cementiri, i allà una tomba especial, la de Sir Arthur Conand Doyle. Finalment vam escollir un pub a mitja hora de l’aeroport i vaig menjar el típic fish and chips. Era l’última oportunitat.

New Forest Ovington

Aquests dies vam anar dos dies a Londres. En tren hi ha una hora i mitja. I tot i viatjar en hora no punta, no era massa barat. Un dia l’objectiu era el museu de cera Mme Tussauds. Ens vam fer fotos amb quasi totes les estàtues de cera,esquivant com podíem la gent. Un altre dia teníem les entrades per Priscila, Queen of the desert. Em va encantar!. Es un espectacle molt lluït. Vestuari preciós, tot de colors. Hi ha unes dives que surten molts cops penjades del sostre que canten de meravella. Ells tres molt encertats. Curiosament Jason Donovan era el que vaig trobar més fluix en comparació, o menys bo.

Per Londres també vam passejar pel típic circuit turístic, fent fotos al Big Ben, Trafalgar Square...

Dissabte em van portar a Stonehenge. Era un dia de molt sol. Em va impressionar la màgia que desprenia. Després vam anar fins la ciutat Salisbury on feien mercat. Impressionant catedral! Agradable passejada.

Tot va ser encantador. Em vaig adonar que entenc l’anglès pitjor del que em creia. O potser com anava amb ells, es pensaven que jo també era del país. Em va agradar veure la seva casa en directe amb el jardí darrera. Viuen en un barri molt tranquil, tot de casetes. Prop tenen un carrer comercial, on cosa estranya, us confessaré que vaig veure unes nines de porcellana moníssimes. A mi en general no em feien gràcia, més vé em feien terror, però aquestes eren tan boniques que vaig decidir emportar-me la Janet per la meva àvia. La vam embolicar com una mòmia amb paper de diari i cita aïllant, i va arribar intacta al Poblenou.

De tornada en Wow em va venir a buscar a l’aeroport. M’ho vaig passar molt bé però tenia ganes de veure’l.

Irina

En Roger no va poder deixar de mirar el rellotge de la pantalla de l’ordinador en tot el matí. Aquell divendres finalment coneixeria a la Irina. Era la una. Una hora i un quart més tard la veuria.

A les dues en Roger va plegar puntualment i va pujar Via Laietana amunt. Un autocar de japonesos quasi xoquen amb ell. Per la catedral el perill era un grup d’alemanys. Però a en Roger li era igual, ell només pensava en ella. No sabia com podia estar boig perdut per una noia virtual. Clar que no era virtual perquè finalment podria veure-li els ulls, aquells ulls clars que descrivia en el seu blog, podria contemplar la seva pell blanca i suau. Sentiria la seva veu, el seu somriure…

Mentre pujava pel Portal de l’Angel ràpidament pensava que només feia un mes que havia descobert el blog de la Irina. Era un blog tan ple de sentiments i sensualitat,que va començar a llegir el blog des del principi, uns nou mesos enrere. La Irina escrivia quasi cada dia , el seu blog era com un diari. Allà explicava sentiments, els seus desenganys amorosos, les seves il·lusions… també parlava de les seves amistats, i si havia de descriure escenes de sexe també ho feia.
En Roger va anar posant comentaris a tots els posts de la Irina. Va quedar encantat en veure que ella li anava responent. Va decidir-se a enviar-li un mail més personal dient-li que després de llegir tant d’ella, tenia ganes de conèixer-la. Ella li va respondre que no podia conèixer a ningú, que aquest era l’encant del seu blog. Ell li havia demanat xerrar pel msn, però ella li havia dit que no el feia servir. En el proper mail li va demanar que es fes del facebook. Finalment ella va acceptar uns dies més tard. El dia que en el xat del facebook va veure la Irina en línia, el cor d’en Roger va saltar boig com si volgués marxar del pit. Van estar parlant quasi una hora. I així havien estat en contacte cada nit. Ell passava el dia esperant aquell moment.

Un dia, en Roger va aparèixer en el post de blog de la Irina amb un altre nom, i va pensar que potser era una mica important per a ella.Ell cada dia estava més boig d’amor. Era irracional totalment. No sabia quina cara tenia, clar que segur que era preciosa. Per no saber no sabia ni el seu nom real.

La Irina li havia dit que el seu blog era una mescla de ficció i realitat, però igualment en Roger sabia que li agradaria estar amb ella. Cada cop que ell li deia de quedar, ella amablement sempre deia que no, i si ell insistia, ella acabava marxant del xat. Així que quan ella li va contestar que podia dinar amb ell al dia següent, ell va pensar que era broma. Però era real! En Roger quasi no va poder dormir.

Eren les 14.10 del divendres 4 de setembre. En Roger va pensar que estava a punt de conèixer la dona dels seus somnis. Feia xafogor. Un sol de pluja omplia Plaça Catalunya. No hi havia quasi coloms, tot i que el terra de la plaça tenia restes de les seves cagarades arreu. Al mig de la plaça no hi havia ningú. Clar que no imaginava que la Irina fos puntual, segur que arribaria cinc minuts tard. Unes noies romaneses seien a l’herba. No creia que la Irina fos cap d’elles. S’havien tret les sabates i s’havien pujat les faldilles, però no es treien els mocadors del cap. Feia olor de pixats. Una d’elles va sorgir entre els matolls. Una altra va entrar-hi i va ajupir-se confirmant les sospites d’en Roger. Uns valents turistes nòrdics feien fotografies a les fonts sota el sol que cremava. Només un nen donava menjar a quatre coloms despistats.

Era un quart de tres, el rellotge del BBVA ho anunciava. En Roger no sabia si posar-se just al mig de la plaça perquè la Irina el trobés de seguida. Li semblava una mica ridícul, però no volia que marxés si no el veia. Clar que potser el trucaria. El dia abans, ella li havia donat el seu mòbil per si hi havia alguna problema per trobar-se, però li havia demanat que si no calia no la truqués, en Roger també li havia donat el seu.

Passaven deu minuts de l’hora. Un missatge va arribar-li al mòbil. “ m’he quedat tirada amb la moto, si de cas quedem un altre dia. Petons. Irina” En Roger va voler trucar-la per anar a ajudar-la o dir-li que ja s’esperava o només per sentir la seva veu. Però allò semblava una excusa. Qui seria aquella Irina? Potser era només una jubilada que s’entretenia a fer un blog fictici, i ara no tenia valor per dir-li que tenia vuitanta anys. O potser la Irina era a una altra banda de la plaça observant-lo, i havia decidit que no li agradava. Clar que ella no era d’aquesta manera. Tenia ganes de donar cops de puny a algú, necessitava descarregar aquella ràbia.

S’estava ennuvolant el dia igual que el cor d’en Roger. El mòbil va sonar. Era ella!

- Roger?
- Sí, jo mateix.
- Ja venen els d’assistència. I si dinem per Gràcia?
- Ara mateix vinc – I mentre deia això ja estava parant un taxi per anar-hi. Divendres 4 de setembre de 2009, en Roger sabia que coneixeria la dona de la seva vida

121è joc literari

Estava tan cansat que es va estirar de qualsevol manera. No tenia esma per moure’s. Buf. Com havia corregut per atrapar aquell ratolí trapella. Però finalment se l’havia cruspit. Potser massa ràpid. Però estava tan content de la seva caça. I ara tenia la panxa ben plena. Quina delícia!

Notava el sol cremant-li la pell. Com li agradava notar aquella caloreta. Ell era un animal d’estiu. Odiava el fred de l’hivern que el feia caminar encongit. En canvi, la primavera, la verdor de les fulles, l’escalfor del sol, les femelles gracioses picant-li l’ullet. I dels pensaments als somnis. Somnis amb ratolins burletes que el feien córrer i cansar-se més.

Un escrit a proposta de "Tens un racó dalt del món"

Vacances

Poc a poc arribaven les vacances i a la feina ens vam poder anar relaxant. On treballava abans era el contrari, com era una gestoria fiscal i comptable, sempre acabàvem amb l’aigua al coll,treballant al juliol moltes més hores, i a última hora presentant els comptes anuals,

Passats els primers dies de juliol, jornada intensiva, tot i que seguia dos dies amb curs fins les 9h. Res de viatges per feina. Al metro vaig començar a llegir llibres no relacionats amb prevenció de riscos o seguretat social o similars. Vaig llegir El volador d’estels, em va agradar, però també vaig patir bastant. Clar que està bé tenir una altra visió de l’Afganistan.

I després em vaig deixar endur per la màgia de Millenium. No podia parar de llegir-los. El 24 de juliol ja havia llegit els dos primers. Vaig decidir no comprar-me el tercer fins que tornés d’Anglaterra. Tenia la setmana plena amb diferents sortides, i no volia perdre hores de son llegint-lo.

Demà me’n vaig al Sud d’Anglaterra. Estaré a casa d’una amiga que viu allà, i s’ha agafat uns dies de vacances. Mentre el seu marit treballa a Anglaterra, i en Wow treballa a l’Empordà, nosaltres anirem a fer de Thelma i Louise... De fet ella no té carnet de cotxe, i jo crec que no seria capaç de conduir a l’inrevés, però anirem en transport públic. Una de les sortides confirmades és a veure Priscilla a Londres. Actuarà aquell dia en Jason Donovan?


El cap de setmana anirem amb el marit, que ja va dir que si pensàvem ser Thelma i Louise, ell no volia sortir a la peli, que els homes no acabaven massa bé.... I diumenge m’acompanyaran a l’aeroport de tornada. De camí menjarem a un pub de camp.

Ja tinc roba més abrigada a la maleta. Esperem que almenys no plogui massa.

Aquesta tarda he anat a comprar-los uns quants embotits, que allà no hi ha bon pernil ni llonganisses. Eren quasi les 6h quan he arribat a Can Recasens. Allà els embotits són molt bons. He vist que a l’agost no obrien fins les 6h de la tarda. L’ Etcètera, la llibreria del costat obria a les 5h. No he pogut resistir-ho i m’he comprat La reina al palau dels corrents d’aire. Només he llegit la tapa del darrera. Si el començava la meva addicció malaltissa s’hagués posat en marxa. No me’l emporto pel viatge. Pesa massa i ryan air és dura amb això. Podria tallar-lo com fa el nostre amic Sergi del PIT, però he preferit endur-me “El celler” de Noah Gordon que el tinc a mitges.

Bones vacances!

116è joc literari

En Jesús Maria Tibau aquest mes ens proposa escriure a partir d'una imatge del blog de fotos de la Montse Argerich. Podeu trobar en el seu blog fotos precioses.

Encara un podeu animar a participar, teniu temps fins el 4 d'agost.

Era 23 de juny, s’acostava el solstici d’estiu. Aquell dia sempre era especial a les golfes encantadees. El vell rellotge de corda va començar a funcionar sol, tornaria a parar vint-i-quatre hores després.

La nina abandonada va obrir de cop els ulls. Notava un pessigolleig als peus i a les cames. Era el dia màgic!

La vella bola del món tornava a rodar. Ella tenia dibuixades fronteres que ja no existien, els nous països no hi figuraven, però només començar el 23 de juny, mentre sentís el tic tac del rellotge, podia per un dia mostrar els mapes actualitzats.

La nina abandonada ja podia a somriure i caminar. Se sentia feliç de tornar a la vida. On aniria aquest any? Va mirar-se els suggeriments de l’alegre bola del món. No volia anar a cap lloc fresquet. L’any passat ja havia anat a Suècia. Aquest any volia sol i platja. Cuba? Sí, va agafar les ulleres de sol i el banyador, i va saltar-hi.

El vell rellotge va tocar tres quarts de dotze. Hagués volgut que els minuts tinguessin més de 60 segons, sabia que faltava poc perquè el temps s’aturés fins un any més tard.

La bola del món començava a ser tota d’un color. Les noves fronteres es desdibuixaven, tornaria a ser una bola del món sense utilitat.

La nina abandonada va aparèixer tota morena de Cuba, però aquell color va anar desapareixent. Portava a la mà un cocktail que va acabar-se d’un glop. Una llagrimeta va rodolar per les seves galtes. Se li acabava la mobilitat. Era com la Ventafocs, però a ella cap príncep la podria tornar a la vida fins passat un any.

Faltaven pocs segons. Tots tres van desitjar ser a les golfes el proper 23 de juny. Si algú els treia de les golfes encantades, mai més no podrien tornar a la vida.

Per cert, ja podeu llegir totes les Històries veïnals de la 6è tongada, aquest cop alguns veïns han afegit uns videos de professionas. La de l'Anna, en Jordi, l'Euria i meva, aquest cop ha arribat l' última.